Diari de Girona

Diari de Girona

Edu Sívori Poeta i escriptor del llibre «Paren el mundo que (me quiero bajar) lo quiero cambiar»

«La utopia és el camí i no el final»

«La utopia és el camí i no el final» Marc Martí

Edu Sívori Alt (Buenos Aires, 1962) publica «Paren el mundo que (me quiero bajar) lo quiero cambiar» (Edicions Veïnat de Girona), profunda reflexió sobre la situació generada pel coronavirus a partir del seu propi procés creatiu durant l’estat d’alarma i el confinament. Poeta argentí resident des de fa molts anys a Girona, és alhora educador al medi obert i treballa al Centre d’Acollida i Serveis Socials La Sopa.

En quin moment ha volgut baixar?

Sent honest, moltes vegades. La gent vol tornar a la normalitat i jo en canvi voldria que la instància postpandèmica sigui superadora d’aquella prepandèmia escandalosament còmoda, hiperconsumista i distòpica.

Què li va fer canviar d’idea?

Ser pare d’un nen de quinze anys i una conversa sobre el suïcidi amb Jon-Kabat Zin (pare del Mindfulness) a un pis 17 del World Trade Center de Saragossa. També els ensenyaments del monjo budista Thich Nhath Han sobre la vida i la mort i la meva feina habitual amb les persones més desposseïdes.

Què va passar durant la pandèmia, com el va afectar?

Afortunadament, a mi i a la meva família, tot i haver contret la COVID-19 no ens va afectar gaire però sí que he de lamentar la mort d’éssers estimats tant de Buenos Aires com de Girona, les meves dues estimades ciutats.

Què hauria d’haver passat després?

El que hauria d’haver passat menys, després d’una presa de consciència sobre la catàstrofe humanitària de la població mundial, és precisament una guerra. No hem après res.

No serà que vostè és un somiador?

Sí, però com deia John Lennon, sortosament, «no sóc l’únic». Somiar no vol dir no ser realista.

Només reaccionem davant de la catàstrofe?

No necessàriament. A la meva experiència en emergències moltes vegades he vist tot el contrari. He acompanyat persones que no podien reaccionar davant del que els estava passant. La negació a la realitat és una autodefensa extraordinària davant de l’adversitat i s’ha vist força durant aquesta pandèmia.

Diu tenir una esperança «mafaldiana». Continuen presents les arrels després de tants anys a Girona?

Vaig utilitzar la cèlebre frase «paren el mundo que me quiero bajar» atribuïda a Mafalda, personatge entranyable de Quino, qui sosté que Mafalda mai no hauria dit això de baixar sinó que al món calia canviar-lo per fer-lo millor. Per descomptat que en aquest sentit soc un mafaldià. D’altra banda, Gardel deia que «20 anys no són res». Sóc un patriota independent i republicà d’allà, però també ho sóc d’aquí. Catalunya és la terra que em va acollir i on va néixer el meu fill.

Socorre les persones en situació de carrer per la seva feina. Intenta socórrer les ànimes amb el llibre?

Em considero un educador popular i al costat de Laura Codina (treballadora social) conformem l’àrea de treball a Medi Obert de la Sopa. No podríem fer la nostra tasca sense l’equip de professionals tècnics ni la resta de treballadors. Quant a socórrer ànimes, no crec que el meu llibre sigui una bíblia.

Diuen que la poesia fa suportable el fracàs de la utopia …

Qui ho diu? La poesia fa això? Des del meu punt de vista la utopia és el camí i no el final, per tant no hi ha cap fracàs, sinó una esperança continua i vigent.

No sembla creure en res, i tanmateix és optimista.

Com diria el meu mestre, el psicòleg social Alfredo Moffatt «sóc un pessimista esperançat». Tot és mentida (com ens va advertir l’escultor gironí Francesc Paco Torres Monsó abans de morir) i precisament això és per mi la veritat.

Aleshores sí que creu.

Crec en les persones i en la capacitat d’estimar i reparar les seves vides i si no cregués en el futur no hauria escrit mai aquest llibre.

Compartir l'article

stats