Traduït al català per Columna, Les modistes d’Auschwitz, de l’escriptora Lucy Adlington, s’ha convertit en un dels llibres més llegits de la temporada. La novel·la explica la història real de les vint-i-cinc dones jueves que, al mig de l’horror d’Auschwitz, van ser seleccionades per confeccionar roba a mida per a les dames de l’alta societat nazi.
Quina història expliquen els vestits de les cosidores d’Auschwitz?
La història de les modistes d’Auschwitz és una història de dones joves que conserven la seva humanitat malgrat fer servir parracs. És una història de dones d’elit de les SS que es comporten de manera monstruosa malgrat les seves aparences elegants.
Com va saber l’existència del taller de costura?
Vaig veure la menció del taller de moda a Auschwitz i vaig inspirar-me per escriure una novel·la per a joves, The Red Ribbon, imaginant noies fictícies en un taller d’un camp de concentració. Per a la meva sorpresa i delit, les famílies de les veritables cosidores es van assabentar de la novel·la i es van posar en contacte per explicar-me les seves històries.
Cosir o morir, no tenien opció.
El saló de moda d’Auschwitz era un santuari per a les dones joves que hi cosien. Totes elles havien patit mesos de treballs forçats abans de ser triades per cosir per a les SS. Tots van entendre la realitat de les cambres de gas. Sobreviure un dia a Auschwitz era un miracle.
Els nazis els menyspreaven com a éssers humans, però apreciaven les seves creacion...
Els nazis van descobrir que l’economia del Tercer Reich no podia continuar sense mà d’obra jueva. Marta Fuchs, la cap de les cosidores al saló d’Auschwitz, portava un gran llibre de comandes per als noms més importants de Berlín. Les dones de les SS van ordenar les modes des de l’infern. Una de les modistes, Katka Bercovi, va dir: «Nosaltres érem gossos, ells eren els amos».
Els van robar la roba en entrar i els van demanar bonics vestits...
Aquesta va ser una tàctica deliberada de les SS per humiliar. Quin contrast llavors, treballar amb belles teles: sedes, llins, cotons i pells. Les teles havien estat saquejades de negocis jueus a Polònia ocupada o robades de l’equipatge dels deportats assassinats a Auschwitz.
Al taller tenien no, no obstant això, al camp número.
Els nazis van fer tot el que va estar al seu abast per treure’ls la humanitat als presos als camps de concentració. Les modistes d’Auschwitz van poder resistir això perquè tenien la força de la companyonia, la seguretat del treball en interiors i la dignitat d’usar les seves habilitats professionals: podien recordar que no eren números.
Què va ser el que li va impressionar més d’aquests testimonis?
Honestament, el que em va impressionar més va ser com els joves comuns i corrents poden ser tan resistents.
Quina va ser la més atrocitat que van experimentar aquestes dones?
Em va trencar el cor saber com les dones van descobrir que els seus éssers estimats estaven morts quan van trobar la roba entre els munts de botí. Les víctimes havien estat obligades a despullar-se abans de passar a la cambra de gas.
Si la moda és un missatge, quin missatge transmetien els vestits?
Per als clients de les SS, el missatge és de cobdícia i autocomplaença, la hipocresia egoista. Pels realitzadors dels vestits, el missatge era d’habilitat, la resistència i la humanitat.
