Aquest diumenge de la Santíssima Trinitat se celebra la Jornada de la Vida Contemplativa (Pro Orantibus), dedicada a tenir presents aquelles persones o comunitats que s’orienten completament a la contemplació, a la lloança i a la intercessió contínues; i a estimular, en tots, aquella contemplació que té el propòsit de transfigurar el món i la vida, tot esperant la visió definitiva del rostre de Déu. (Entendríem Maria, sense la seva vida de contemplació a Natzaret?).
La claror de Crist, llum dels pobles, resplendeix en el rostre de l’Església. Dels dons o carismes de Crist en participem tots els membres. Tenim en comú la fe, l’esperança i l’amor; amor de Déu, que és caritat, i amor al proïsme, que és misericòrdia. Ara bé, Crist, font de tota virtut, no pot ser imitat totalment per ningú. Tothom ha de veure quin aspecte de l’Evangeli, per gràcia de Déu, pot reproduir millor.
Aquells que anomenem contemplatius imiten la figura de Crist pregant a la muntanya. D’aquella pregària solitària de Jesús provenia la força de la seva predicació i miracles, per suscitar en els oients la conversió del cor i el coneixement de Déu.
A la vinguda de l’Esperit Sant per Pentecosta, que capacità els apòstols per a la missió universal, tots s’hi van preparar amb dies de pregària.
La vida contemplativa «fecunda secretament la història» i és motiu d’esperança en recordar la glòria futura. Fa present la primacia de Déu en un món sense Déu.
Actualitza el valor del silenci, la meditació de la paraula de Déu, la pregària comunitària i el culte diví, l’ascesi de la creu, l’amor fratern. Els contemplatius són un testimoni palpable de l’amor que l’Església té al seu Senyor.
Els monestirs i les comunitats contemplatives han fet moltes aportacions a la societat, a la cultura, al diàleg, al país i, amb esperit d’acolliment, a les persones que cerquen Déu o que passen moments de tribulació. I sobretot són referent de Pau per al nostre món.
Ens podem preguntar: com s’ho fan els consagrats [...] (extret del Full Parroquial).
