Joan Puig Rigau, de Banyoles, és, professionalment, pèrit mercantil però també col·labora a les parròquies de Cornellà del Terri, Serinyà i Vilavenut, i puntualment també a Fontcoberta i Melianta. Aquest diumenge, l’ordenaran diaca

Per contextualitzar una mica, podries explicar què és un diaca permanent?

Un diaca permanent forma part de la jerarquia de l’església. Va després dels bisbes i els preveres. Està en el tercer ordre de la jerarquia eclesiàstica. El diaca permanent és aquella persona que està al servei. Com Crist que va venir a servir, doncs el diaca fa aquesta funció. La mateixa paraula ho diu, quan reps el segrament de l’ordre del diaconat és d’una forma permanent, per a tota la vida.

Quina és la funció del diaca?

Podríem dir que és el servidor de la caritat, està pendent de les necessitats del món, de l’anunci de la paraula, d’administrar la comunió. Però a part de celebrar la paraula i fer un servei caritatiu el diaca permanent també poden celebrar alguns sagraments com poden ser el matrimoni, el baptisme i les exèquies —enterraments.

Sabria dir quants diaques hi ha en el bisbat de Girona?

Doncs sí, ho sé perquè aquests dies se n’ha parlat. Actualment hi ha 12 diaques permanents i dos més, si Déu ho vol, aquest diumenge 17. L’Albert, que és de Sant Esteve d’en Vas, i jo mateix, serem ordenats. Llavors serem 14 diaques en tota la diòcesi.

Creu que fan falta diaques?

Bé, en aquests moments les necessitats són importants per poder arribar a tothom. Hem de mirar que les esglésies en els pobles no quedin desateses que, com a mínim es pugui reunir l’assemblea de creients una vegada a la setmana o dos cops al mes. També és important que es pugui estar atent a les necessitats de les persones i de la societat de cada poble, de tot allò que faci falta. Estar pendent de les persones malaltes, o si hi ha persones que tenen necessitats personals. Per això com més siguem, millor.

Al llarg d’aquest any ha estat col·laborant amb diferents parròquies, quin era el seu paper allà?

Bé, jo vinc d’una tradició de voluntariat. En el Pla de l’Estany he estat molts anys, encara estic, en el Pastoral de la Salut on tinc cura dels malalts, de persones febles que necessiten una mica de companyia. I a partir d’aquí he anat fent coses. El que passa és que, des que el bisbe Franscesc em va instituir en els ministeris laicals, l’hivern passat, ja he pogut començar a fer salvacions de la paraula en els poblets i també he pogut ajudar a l’arxiprestat de Banyoles en tot allò que li fos necessari. Ara, quan sigui ordenat, ja podré ajudar una mica més.

Per quina raó es va voler ordenar diaca?

Això és un procés de maduració de la fe que he anat tenint al llarg dels anys. Aquest servei que he anat fent, una mica encarat en ajudar, posar una mica d’ajuda allà on més et necessiten, em va portar a voler fer un pas més. En un moment donat jo em vaig sentir cridat, cridat per fer aquest pas més, per ajudar en aquests aspectes. En un moment vaig sentir la crida de Déu a dins del meu cor i, bé, si m’ha cridat i jo puc fer-ho, que això també s’ha de tenir en compte, no fer anar malament a la família, llavors t’ho planteges.

Com va fer aquest pas?

Jo em vaig agafar un any de discerniment, de pensar-ho molt bé, de provar-ho amb la família i els fills. Vam veure si realment podíem portar endavant aquesta tasca.

Quan de temps s’ha hagut de formar per arribar a diaca?

Ha calgut uns tres anys de formació a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Girona. Aquí, durant tots aquests anys, ens podem formar i també es poden formar a altres persones que vulguin madurar la fe o que vulguin fer estudis i formar-se, tant catequistes com laics que vulguin saber més sobre aquest món religiós.

Per què ha decidit ordenar-se en aquest moment?

Clar, tot això és un procés d’anar-se formant, d’anar meditant i, sobretot, de sentir-se cridat. És una cosa que jo no m’aixeco un dia i decideix-ho fer-me diaca. No deixa de ser un servei de voluntariat del qual has d’estar molt pendent de si pots portar-lo a terme.

Creu que podrà combinar la feina i la familia amb la tasca de diaca?

Sí. He parlat d’això amb la família perquè aquesta és una de les exigències que et demana la diòcesi. La família, la dona, ha d’estar d’acord perquè s’ha de compaginar la vida familiar amb la vida de diaca. Això és així, és indiscutible. Durant aquests anys de formació ja hem estat de prova. Ha sigut un període en què he pogut veure si realment era factible. Si es parla, i amb l’ajuda de la família es pot fer. Potser estan disposats a fer coses que em tocaven a mi i així jo puc estar una miqueta més lliure. És un parlar-ne, estar-hi d’acord.