Quiosc

Diari de Girona

Estopa | Duo musical format pels germans David i José Muñoz

Donant estopa a la Catalunya uniforme

Estopa José Irún

A Estopa li han concedit la Creu de Sant Jordi, que és una cosa que es dóna a Catalunya a qui s’ho mereix, com totes les medalles, que queden sempre al lliure albir de qui mana. La particularitat de la Creu de Sant Jordi respecte d’altres guardons similars és que s’atorga a cabassos, de manera que en poc temps la distinció serà no tenir-la, de fet, ja hi ha qui sosté que surt com a premi a les tapes dels iogurts, encara que no he pogut verificar-ho, serà que no en menjo prou. La utilitat de tal guardó és un dels grans misteris de Catalunya, ja que ni tan sols assegura aconseguir taula en un restaurant, de moment la millor utilitat que se li ha tret és la de tenir el plaer de tornar-la, com va fer Rosa Maria Sardà.

Estopa –hauria d’haver començat per aquí– és un grup musical format pels germans Muñoz, David i José, dos paios permanentment somrients, amb el somriure que se li queda a un quan creia que el futur que l’esperava era seguir tota la vida al taller de recanvis de Seat on treballava, amb una mica de sort arribant a encarregat al cap d’uns anys, i es veu de cop pujat al carro de la fama i els diners. N’hi ha per no deixar de somriure mai, encara que tinc la impressió que els germans Estopa, dic Muñoz, no han deixat de tocar de peus a terra, ha de ser que treballar de jovenet en un taller, vacuna contra aquesta alta fama i la supèrbia, tan comú en la seva professió.

Un mai no ha sabut qui és David i qui José, em passa el mateix que amb els delinqüents indultats Rull i Turull, llacistes tots dos, als quals per evitar errors he optat finalment per anomenar-los indistintament Tururull. A Catalunya, els Muñoz i molts com ells són considerats xarnegos, que és una paraula que es fa servir despectivament per assenyalar els que no gaudeixen de la puresa de raça catalana, com el ruc català, una puresa que té la mateixa utilitat que la Creu de Sant Jordi però, que, per desgràcia, no es pot tornar com aquella. Fills d’immigrants, nascuts a Cornellà de Llobregat i amb el castellà com a llengua materna, no els faltava més que reflectir a les seves cançons el món de la Catalunya mestissa, per gaudir de tots els atributs odiats per la Catalunya profunda. L’anunci de la concessió de la Creu de Sant Jordi als germans Muñoz va ser acollit per aquesta Catalunya profunda com una ofensa, com un insult, com una humiliació, com un altre article 155. Perquè es facin una idea del que és, va circular amb força èxit a les xarxes un tuit que comparava la concessió de la Creu de Sant Jordi a Estopa, amb la del Nobel de la Pau a Hitler. Així de bonica ha quedat Catalunya.

La Catalunya de les cançons d’Estopa és la Catalunya de bars amb futbolí, de discoteques al polígon, de porros al parc, de feina en un taller, de viatjar amb metro i amb bus, de cubates en got de tub, de blocs de pisos, de vacances al poble, d’escales amb olor de guisat i d'obertures a la faldilla, la visió de les quals provoca un piñazo amb un Seat Panda. No parlen del tortell dominical, de sardanes, del grup d’esplai, de la torre a l’Empordà, d’esquiar a la Cerdanya, de les botigues del Passeig de Gràcia o, per resumir, de la grandesa de Catalunya, sotmesa per Espanya des de temps immemorials. Estopa canta una Catalunya igualeta que Extremadura, Aragó, el País Basc o Múrcia.

Aquest és el seu pecat, mostrar clarament que el famós «fet diferencial» és una mentida. En les seves lletres no hi apareixen catalans oprimits pel feixista Estat espanyol. Els treballadors no tenen temps d’estar oprimits, n’hi ha prou amb portar un jornal a casa.

Juan Marsé i Eduardo Mendoza –entre tants altres– van patir el mateix menyspreu que Estopa, i per motiu similar: no escriure en català. És igual que de la seva ploma hagin sortit les millors pàgines sobre la Catalunya contemporània, com és igual que Estopa hagi musicat com ningú la Catalunya actual, aquí es prefereix la porqueria, sempre que sigui porqueria en català, de la qual, això cal reconèixer-ho, n’anem més que sobrats.

Per tot això, en recollir el premi, David o Josep, jo què sé, ja he dit que no els distingeixo, posem que ho va fer Estopa, va clamar per una Catalunya «solidària amb els més febles, igualitària, plural, mestissa i cosmopolita». Van aconseguir fer-ho sense assenyalar cap dels polítics llacistes allà presents i sense afegir en veu baixa «no com la que ens volen imposar», cosa que parla molt bé de la contenció que han aconseguit amb l’edat els germans Muñoz. Potser és que s’apliquen el que canten a Gafas de rosa: «Relájate y disfruta de tu país / orque está claro que te están tangando». O potser és que practiquen ioga.

Compartir l'article

stats