«La mare que em va parir. Em pots passar l’oferta?». Aquesta va ser la resposta de la ministra de Treball a un jove estudiant de psicologia que la va abordar per Instagram, i li va comentar que li havien ofert un lamentable contracte de 43 hores setmanals per 600 euros. La resposta planera, viralitzada en un tres i no res, il·lustra l’espontaneïtat de Yolanda Díaz (Fene, La Corunya, 51 anys), la capacitat de connexió d’una dona afable, el rostre més valorat de l’esquerra. Té la fortuna de caure bé sense necessitat de contorsions. Així, amb les veles inflades pel vent de popa, va presentar finalment fa uns dies a Madrid la plataforma Sumar, després d’un «procés d’escolta» i múltiples dilacions: la reforma laboral, la guerra, les eleccions andaluses, la cimera de l’OTAN... I bé, ara què?
De sobte, es detecta un cop de volant radical en el tarannà. De l’ego disparat de Pablo Iglesias, a allò que sembla humilitat empàtica. Del gest emprenyat, al somriure amb carmí alegre. De la retòrica bel·licista sobre la casta i l’assalt al cel, al diàleg, els afectes i l’al·lusió a la suposada ànima del Govern. El canvi resulta balsàmic en un pati polític de baralla amb navalles. Per recuperar aquesta «cantonada» a l’esquerra del PSOE, molt hàbilment Díaz ha permutat el terme geomètric pel de «transversalitat» i eludeix esmentar la marca Podem, més socarrimada que la moto d’un hippy. L’audiència amb el Papa Francesc al Vaticà ja va ser una declaració d’intencions, igual que el canvi estètic després de la seva arribada al ministeri: els cabells més llargs i les metxes rosses li suavitzen la cara, mentre que els nous estilismes, tirant a clàssics, sense estampats ni patrons estridents, projecten aplom i sobrietat. Els escurçons del corral en diuen Fashionària. Però potser El capital de Marx prohibeix els pantalons palazzo? Elegant, maca sense ser-ho.
No pot negar la vicepresidenta que ve d’on ve. Va néixer en un barri obrer a la ria de Ferrol, a tocar de la drassana Navantia, filla de Suso Díaz, militant del PCE a la clandestinitat i qui va ser secretari general de Comissions Obreres a Galícia (l’oncle Xosé, germà bessó de Suso, va arribar a ocupar un escó pel BNG al Parlament gallec). El sindicat li dona suport, ella conserva el carnet roig i el seu discurs continua sent reivindicatiu, encara que sense bravates. El més revolucionari? La reforma fiscal, que la democràcia arribi als impostos. La resta, pa blanc: sanitat i escola públiques de qualitat, una feina digna, un habitatge com Déu mana. Al que aspira el comú dels mortals.
Què pensarà Iglesias, el seu mentor? Se n’haurà penedit de triar-la com a successora? Són (o eren) bons amics. De moment, Irene Montero, la titular d’Igualtat, ha expressat el suport públic a l’artefacte anomenat Sumar, però Ione Belarra, secretària general dels morats, guarda un silenci distant. Podem té un problema gros. Si el gener del 2014 el moviment va engolir Esquerra Unida com una boa constrictor, ara sembla que s’han capgirat les coses i que el vell PCE, les restes del vaixell, ha donat un cop de timó i s’ha col·locat al capdavant. L’efecte bumerang.
En els mesos que venen, el gran desafiament per a Díaz serà forjar una plataforma política estable amb Podem –a contracor– i amb la resta de confluències, marees i al·luvions, quan el curs que ve es presenta calentet: eleccions municipals i autonòmiques al maig, generals al novembre, més la inflació, les conseqüències de la guerra i el desencís acumulat. No estan les coses per a vaguetats.
En qualsevol cas, a la ministra se li nota la determinació al pont ganxut del nas, a banda que el signe de Taure –l’astrologia va bé aquí– la converteix en obstinada i constant. Ja es va veure la seva vocació de xerrac amable durant la negociació de la reforma laboral, que va anar d’un pèl. Està acostumada a l’esforç constant: va estudiar Dret i tres màsters, i ve de la política de base, des que el 2003 va aconseguir una acta de regidora a l’Ajuntament de Ferrol per IU. Diu portar una vida avorrida perquè només hi ha feina i família, el seu marit, gallec i delineant, i la seva filla, Carmela, de 10 anys.
Aguantarà fins al novembre? Ja es veurà. Caldrà donar-li el seu temps, encara que no en sobri. De moment, com va dir ella mateixa en la posada de llarg de Sumar, citant l’escriptor Manuel Rivas, «algú s’ha d’ocupar de l’esperança».
