Quan tots els escriptors de qualsevol sexe imiten Michel Houellebecq amb prou feines deixen una escletxa per a l’original. Llegir les sis-centes pàgines d’Anorrear permet comprovar la salut excel·lent dels retrats de la vulgaritat burgesa amb perfils dantescs que va modernitzar l’autor de Les partícules elementals. Tot i això, també transmet la certesa d’haver-lo llegit abans sota una altra firma, i que el proper llibre que abordis de qualsevol autor seguirà el mateix camí.
Amb 66 anys complerts, Houellebecq no ha envellit malament, sinó que ha envellit en el cos de tants altres escriptors. El rondinaire per definició de la literatura francesa comparteix avui l’amistat íntima de ministres com Bruno Le Maire, i el titular de les Finances franceses s’obre un lloc a les pàgines d’Anorrear. El novel·lista no ha perdut els seus dots predictius, i el llibre datat el 2027 donava per fet la victòria repetida de Macron que s’ha produït. En efecte, és un auguri de baix voltatge, un altre indici que França ja no espera el nou títol de l’autor de Submissió amb un estremiment. El frémissement escandalitzat es reserva per al ramat d’Éric Zemmour.
Va fingir el seu segrest, va rodar el seu segrest fingit, la seva biografia és una cadena de llegendes, va novel·lar una dona que descobreix el càncer en ple acte sexual, domina com ningú els ressorts de la civilització que menysprea, en una societat que precisament va camí de l’anorreament per excés d’autoconeixement. S’infravalora la capacitat destructiva de la consciència, i Houellebecq assaja una darrera cabriola en tornar-se humà, massa humà. El truc no funciona, el rebel no va preparar els seus seguidors per llegir-lo amb un mocador a mà. La novel·la de reconciliació amb els seus semblants ha travessat les llistes de vendes franceses com una simple brisa. No ha arribat a les expectatives dels thrillers simultanis de Joël Dicker, Olivier Norek, Bernard Minier o Franck Thilliez, per ordre d’importància.
Sí, les residències són macrogranges de gent gran segons ha demostrat la carnisseria de la pandèmia, però ningú llegeix Houellebecq per sensibilitzar-se o per plantejar-se un vot purificador a Yolanda Díaz. Ja n’hem donat. Des d’Ampliació del camp de batalla, el provocador va emprendre un projecte d’enginyeria social, va voler reconciliar l’ésser humà amb l’animal que porta a fora. Ja ni tan sols escandalitza que fumi, quan els addictes a la nicotina han estat els primers a confinar-se acovardits sota el llit, amb un cendrer a l’abast de la mà.
La fascinació per Houellebecq perviu excèntrica, els llibres al voltant de l’autor francès multipliquen la producció pròpia, des de perspectives tan exòtiques com el Houellebecq economista de Bernard Maris, un excel·lent divulgador assassinat en l’atemptat contra Charlie Hebdo. L’escriptor és un personatge aliè, fins i tot les plomes més simples o simplistes s’atreveixen a aproximar-se al pit bull terrier reconvertit en fox terrier.
La penúltima evocació de Houellebecq en la literatura en català correspon a una altra autora de la seva escuderia local. Milena Busquets està convençuda a Les paraules justes que «el gran Houellebecq és l’únic personatge públic del món que encara pot dir el que li dona la gana per molt provocador, reaccionari o sexista que sigui sense que el cancel·lin, l’insultin o intentin acabar amb la seva carrera». Reivindicació de l’estatus lliurepensador, de la desimboltura de continuar descrivint la dona a Anorrear com una màquina de plaer, sense trencar un plat. I encara que Jorge Herralde sostingui que no publica reaccionaris.
Houellebecq perllonga per escrit l’estupefacció de Francis Bacon, en entrar en una carnisseria i no ser un dels animals penjats amb ganxos a l’establiment. Com el pintor, el novel·lista vol descriure ara amb paraules el rastre relliscós que deixa un llimac. L’inventor dels llibres amb data de caducitat ha prescrit, superat en ànsia de provocació desordenada per la França anònima de les armilles grogues.
Houellebecq ja no necessita exercir la llibertat que li concedeix la trajectòria. Cal emfatitzar que els seus imitadors l’acompanyaran a l’ocàs, un destí visible en el Frédéric Beigbeder que era la versió chic del maleït, i que ara es redimeix venent les seves confessions de cocaïnòman penedit. Les feres s’han saciat, ja no només contemplen amb humanitat el rosari de patologies urgents, sinó que fins i tot l’amor els sembla digne de confiança.
