Diari de Girona

Diari de Girona

Patxi López | portaveu del psoe al congrés dels diputats

Castís i a favor de la majoria

Reunión de la Ejecutiva del PSOE Chema Moya

Un paio castís de la marge esquerra. El seu nom artístic, Patxi López, ja indica mixtura, barreja, senzillesa, basquisme i castellania, casticisme. Beneïda barreja de la qual reneguen trabucaires, nacionalistes i partidaris del tret al clatell, que n’hi va haver i que el van tenir en el punt de mira, en les seves sinistres oracions i en les seves ràbies de somni revolucionari.

Moltes vides les de Patxi López, fill d’un històric del PSOE, Lalo López Albizu. Mentre altres nens somiaven jugar a l’Athletic, ell somiava afiliar-se al socialisme biscaí, aquell PSOE valent, combatiu, social, avançat i fraternalment basquista i universalista. López es va aplicar més al debat a les cases del poble que a l’estudi de l’àlgebra i la trigonometria. Per això no va acabar l’enginyeria que va començar a cursar a Bilbao. Aviat càrrecs públics. Diputat a la cambra basca i lehendakari amb el suport a la investidura del PP en el període 2009-2012. Per a no pocs, veure un lehendakari socialista, un cap dels bascos no nacionalista, era tan estrambòtic com veure un membre de la tuna presidir el col·legi de filòsofs. Pitjor: els resultava un intrús, un cos estrany. La infàmia de titllar-lo d’il·legítim.

Una de les seves primeres decisions va ser intentar que el mapa del temps a l’ETB no abastés Navarra, el País Basc i Iparralde, «el territori», vella demanda dels no nacionalistes. No ho va poder aconseguir. Va mirar de normalitzar convivències i presències, opinions i discrepàncies. ETA va continuar matant, com el que va ser: el principal agent tòxic per a la democràcia espanyola. En el seu temps de lehendakari, i no pocs el van comparar, hi va haver un altre estrambot, a més del socialista lehendakari: un negre presidint els Estats Units. Obama. L’intrús que els va precedir va ser José Montilla, un cordovès presidint Catalunya. Però tot això és passat. Hi ha qui té passat i qui va ser lehendakari.

López, golafre, visitant assidu de Mijas, afable amb brins de tossuderia, bon conversador, lector d’història i caminador, va viure també un ambient radicalment diferent del de la política basca: els esmorzars del poder madrileny. Va ser breument president del Congrés. Va llogar apartamentet en barri castís i, convertit en la tercera autoritat de l’Estat, trepitjava moqueta, freqüentava besamans, exercia, suportava, els honors i la pompa, es relacionava amb reis i ministres, i a la caiguda de la tarda prenia una cervesa a Chueca amb la seva dona, Begoña Gil, filòsofa, regidora a Bilbao, deplorant una mica la calor de l’urbs madrilenya a l’estiu, comparat amb el suau estiu (abans del canvi climàtic) de Biscaia. Potser enyorant un passeig per Plentzia o la platja de Gorlitz.

L’experiència com a president del Congrés va ser breu, sis mesos. Encara que en sis mesos, si t’hi apliques, perds set quilos. O escrius Guerra i Pau o treus un màster. Mesos intensos que donarien per a un tractat de ciència política, Espanya turbulenta, avenços electorals, no és no.

Ara Pedro Sánchez, que ara ignora el PSOE, ara el reconstrueix, el truca per al càrrec amb què més se surt al Telediario de les tres. Portaveu del grup parlamentari. L’expectació és màxima: com surfejarà, trenarà (fer?, desfer? ) pactes amb Bildu. Com s’enfrontarà a la vinagrosa Cuca Gamarra o com suportarà les bufades de Rufián. López és ara una peça de les moltes que Sánchez està col·locant estratègicament després de la tragèdia que han patit a Andalusia. Primer mesures socials, després nomenaments, ara remodelació cesarista del PSOE.

Patxi López és el partit de sempre. Un dels seus eixos: Euskadi. L’altre és Catalunya (Iceta, que també promociona) i Andalusia, és clar, aquí María Jesús Montero, el contrari d’un apparátxik per controlar el partit. Vicesecretària. La dos rere Sánchez. No li falta espavilitat, valgui el neologisme, però li falta cultura orgànica, valgui l’expressió idiota. Tampoc hauria estat mala protagonista d’aquesta secció aquesta metgessa sevillana que fugia dels embolics de partit i que ara li tocarà bregar amb un insubordinat regidor de Móstoles que amenacés de dimitir, amb una crisi al PSOE d’Alpedrete o amb l’elecció del candidat a l’alcaldia de Níjar.

El PSOE és un dinosaure sense gana. Sánchez vol obrir-li la gana de sempre. Incitar-lo al moviment. Instar-lo que no deixi acabar amb la pastura a l’altre diplodocus, que ja s’ha berenat Ciutadans i ha amansit el mamut de Vox. Deixem les comparacions prehistòriques no ens caigui un meteorit. Meteorit en forma de responsabilitat (marrón) el que li ha caigut a López. No tindrà problema: porta tota una vida sense molestar i emmotllant-se, presentant-se a unes primàries per agradar i continuar present. Patxi sempre hi és. Podria semblar una facció, però sempre és part de la majoria.

Compartir l'article

stats