Ione Belarra | ministra de drets socials i agenda 2030

Lampisteria fina

La secretària general de Podem i ministra de drets socials, Ione Belarra, en unes jornades de formació l’abril passat

La secretària general de Podem i ministra de drets socials, Ione Belarra, en unes jornades de formació l’abril passat / Europa Press

Olga Merino

Li agraden el vent fred a la cara i els horitzons amplis, cap als quals va començar a cavalcar amb la brida subjecta en curt. Rere una mirada blava que denota curiositat, càlcul i determinació, a Ione Iglesias, perdó, Ione Belarra no li ha tremolat el pols en l’últim cop de mà en l’estructura del Govern en cessar el líder del PCE, Enrique Santiago, i substituir-lo per Lilith Verstrynge al davant de la secretaria d’Estat de l’Agenda 2030, una cartera dispersa (encara que transcendental) per tant com abasta. Tant és. L’explicació davant les càmeres justifica el canvi en el reforç de l’«enfocament feminista i ecologista» del programa i bla bla bla, però la veritat apunta més aviat que s’acosten revolts electorals i genera menys soroll ajustar les canonades ara, amb el país de vacances i literalment en flames, que fer-ho a la tornada a l’escola, quan es reprengui el curs polític. Lampisteria fina. Toquen a sometent.

A Pablo Iglesias no se li pot negar, sens dubte, la seva aposta per les dones. Quan va es va retirar el 4 de maig de 2021, després de la desfeta electoral en el seu intent de presidir la Comunitat de Madrid, va deixar al capdavant de Podem a Belarra, secretària general, i Irene Montero, ministra d’Igualtat i mare dels seus tres fills; i a la vicepresidència, Yolanda Díaz. Aquí va començar l’embolic, de seguida que la gallega va començar a fer rodar el seu projecte polític. D’entre les múltiples confluències que van gestar la formació morada, ara sembla que cadascuna torna als seus orígens. O sigui, per una banda, la branca fundadora de Podem, al voltant dels professors de Ciències Polítiques del campus de Somosaguas, i, de l’altra, la vella militància del PCE i Esquerra Unida, a la qual Alfonso Guerra, amb la seva mala bava característica, anomenava «Esquerra enfonsada».

Des del fracàs a les eleccions andaluses per les discrepàncies entre el PCE i Podem per presentar una candidatura conjunta, han sobrevingut enrocs i destitucions a l’esquerra del PSOE, canvis entre els quals destaca aquest últim per l’envergadura dels protagonistes: el traïdor Santiago, secretari general dels comunistes i home molt proper a Díaz, i Verstrynge, amb idèntic càrrec al partit sorgit després del 15-M i mà dreta d’Iglesias (alguns diuen que alguna cosa més, encara que ells prefereixen guardar silenci). Belarra, doncs, marca territori enviant un encàrrec: Podem no vol un paper secundari ni està disposat a diluir-se com el sucre en un projecte que –oh, paradoxa– s’anomena Sumar. Diuen que Belarra i Díaz no tenen massa feeling.

L’hiperlíder Iglesias pot estar tranquil. La seva lloctinent i braç executor, navarresa de Pamplona, s’ha acostumat a la brega en poc temps, des que a l’estiu del 2018 li va tocar saltar a la roda per convertir-se en la veu del partit morat en el Congrés a causa del part prematur de Montero, tres mesos abans del previst. Un ascens fulgurant des de llavors, des del pràctic anonimat com a diputada del piló fins al ministeri de Drets Socials i Agenda 2030, un viatge ràpid, com si calcés patins en línia (en la seva primerenca joventut va ser velocista). No li ha anat malament la missió de mostrar els ullals als socialistes de tant en tant, sense por de subratllar les discrepàncies. Va estar present en les dures negociacions de l’acord pressupostari.

Procedent de l’activisme als drets socials, en organitzacions com Creu Roja i SOS Racisme, Belarra pertany al nucli dur d’Iglesias i és íntima amiga de Montero, des que totes dues es van conèixer a les aules de la facultat de Psicologia. Al maig, així que va fer públic el seu segon embaràs a través del seu compte d’Instagram –tindrà el nadó a finals d’any–, una de les primeres persones a reaccionar va ser precisament la titular d’Igualtat: «Aquí tens una tia orgullosa i dues mans per al que faci falta, amiga. Juntes».

Expliquen les cròniques que a la secretària general de Podem li encanta ballar electro-llatí, un estil musical que barreja batxata, reguetón, merengue i electrònica, un ritme que requereix molta cintura, com la que es necessitarà ara endavant, de cara a les cites amb les urnes que ofereix 2023. Bolxevics, menxevics, trotskistes… La mateixa pugna caníbal des de temps de Lenin, aquí, a Itàlia o a la Cotxinxina. De vegades sembla que s’escolti una veu d’ultratomba, la del Nobel José Saramago dient en un xiuxiueig: «L’esquerra no té ni puta idea del món en el qual viu». Veurem.

Subscriu-te per seguir llegint