Quiosc

Diari de Girona

Raimon i la pau

Raimon actuant a Cap Roig l’any 2009 Pere Duran

Segurament ara no passaria res si Raimon, el cantant valencià d’Al Vent i Diguem no, tornés a ser convidat a cantar a Madrid i ho fes amb la seva llengua, el català. Tant de bo. Raimon és un artista total, és a dir, un pacífic ciutadà que ha fet de la seva veu (de la seva bella veu, rodona, afectuosa, convincent) un mitjà de comunicació de la història de la seva terra, Xàtiva, del Carrer Blanc, el seu carrer, del País Valencià, de Barcelona, on fa molts anys que viu amb Analissa, la seva dona italiana, i d’Espanya, on l’hem cantat quan érem joves estudiants que, com ell, volíem dir No en el curs d’una dictadura que amenaçava de ser inacabable.

Quan aquella dictadura feia els seus últims passos de mort, el 1976, a Raimon el van portar a Madrid perquè cantés, en català a aquella pau a la qual ell li havia cantat des de molt jove, quan encara Franco tenia la mà ferma al timó del Pardo... Allà van escridassar la seva veu i la seva llengua, encara...

De vegades la pau no és més que por, doncs llavors, en efecte, moltes vegades el que anomenaven pau no era més que por. A aquestes cançons seves va anar ajuntant poemes d’Ausiàs March, de Salvador Espriu, i amb el seu immens cançoner compromès, amb la pau i amb la llengua, amb la cançó i amb l’abraçada, va venir a Madrid en el moment precís que Espanya començava a dir d’altra manera la pau. Va ser convidat a fer-ho, en la seva llengua, és clar, però llavors la graderia no estava preparada per escoltar en català un col·lega, i amic, de Joan Manuel Serrat, a qui poc temps després li van prohibir cantar en català aquell La, la, la que després va celebrar Massiel en el famós festival d’Eurovisió.

Raimon havia estat el 1968, quan la dictadura estava ben dempeus, però a França era la revolució de la platja sota les llambordes, i el cantant de Xàtiva va ser rebut com un símbol d’aquells temps d’esperança, i no va passar el que va passar fa vint anys quan el van portar a cantar, en català, naturalment, en contra de la barbaritat etarra que va acabar en l’assassinat de Miguel Ángel Blanco. Va ser convidat a ser-hi i convocat a crits a marxar de l’escenari per intolerants de llavors, indignats perquè aquella solidaritat o cant de pau que portava l’autor de l’oda al País Basc participés en un homenatge nacional al regidor assassinat.

Va ser un cop dur per a qui venia amb aquell clavell blanc a un recital de veus diverses entre les quals, naturalment, ell hi havia de cabre. Però va venir a cantar en català i, a més, amb una cançó que retia homenatge al País Basc.

Poc abans d’aquest succés va passar en un hotel de Madrid un incident petitó però memorable. L’aleshores aspirant a governar Espanya, José María Aznar, es reunia en la seva precampanya electoral amb un grup d’escriptors que li presentarien les seves opinions sobre el futur del país. Els congregats van parlar el que haguessin de parlar, mentre qui després seria aclamat dues vegades com a president de la nació cavil·lava en un silenci profund del qual només el va treure la portada d’un diari en el qual hi havia un titular avisant del que aleshores era habitual, com ara, per cert: la llengua espanyola és humiliada a Catalunya, on a les escoles només es permet el català. Davant d’aquesta portada Aznar va haver de dir això: «Això amb nosaltres s’acaba».

Ara he tornat a recordar aquesta frase, que resumeix una situació que no s’acaba i que s’assembla a allò que pot dir qualsevol que es vol unir a un tòpic que ha fet més mal que l’onada de calor d’aquesta època. Un altre aspirant a governar Espanya, i, per tant, Catalunya, ha dit en un altre diari, que ho ha donat com a titular gran de la seva portada aquests dies, que aquesta tendència catalana a ensenyar la seva llengua i, això està implícit, a ignorar la llengua espanyola, acabarà precisament quan ell se senti a governar.

Aquesta gestió dels sentiments lingüístics, entre altres coses, li va impedir a Raimon cantar a Madrid, i impedeix, em sembla, que la Catalunya que volem s’acosti més a l’Espanya que seria preferible, tolerant de la cultura pròpia també quan sembla aliena. Raimon va patir un lamentable desterrament almenys dues vegades per cantar en català, i precisament per cantar a la pau quan més calia a la capital d’Espanya i, com ara, a tot Espanya, on cal avisar una altra vegada que la llengua catalana és també espanyola i el País Basc, i la seva llengua, el basc, és alhora una veu espanyola, com la veu catalana i profunda, compromesa, de Raimon Peleguero.

Compartir l'article

stats