En un context desenfadat i festiu cap a la normalització de la diversitat en el tòrrid estiu espanyol, el Ministeri d’Igualtat, que dirigeix Irene Montero, acaba de llançar una campanya -no exempta de polèmica per l’ús indegut de la imatge de diverses models - que pretén refermar la lloable cultura de la igualtat corporal. «Tots els cossos són vàlids [...]. L’estiu és per a totes». El que passa a les platges no ha de quedar-se a les platges ni ser diferent del que passa en política. Igualtat per a tothom, i que s’apliqui als escenaris sorrencs de la canícula el que amb tant esforç es tracta de lligar en la vida pública.
En algun lloc van dir que la igualtat en política s’aconseguirà únicament quan les dones mediocres aconsegueixin els mateixos llocs d’alçada que els homes mediocres, a la qual cosa caldria afegir-hi que la política igualitària entre dones i homes s’acabarà imposant quan les primeres s’imbriquin de la mateixa permeabilitat a la corrupció que els segons. Laura Borràs (Barcelona, 1970), diputada i presidenta suspesa del Parlament català i màxima representant de Junts, ja ha iniciat el camí. A poc a poc. La justícia ha decidit processar-la per suposats delictes de corrupció, és a dir: malversació, prevaricació, frau i falsedat documental, pel fraccionament de 18 contractes per valor de 300.000 euros per beneficiar un amic entre el 2013 i el 2018, quan dirigia la Institució de les Lletres Catalans. L’estiu és per a tothom.
En l’àmbit professional, Borràs mai no podrà ser qualificada de mediocre. Ben al contrari, és una dona brillantíssima, amb currículum i experiència sobrats de mèrits, enlluernadora filòloga, de vehement i convençuda vocació d’ensenyant i revulsiu excel·lent de la literatura digital. Passa amb Borràs, com tantes vegades, que el seu indiscutible mèrit intel·lectual és directament proporcional a la seva mediocritat com a representant públic. No ja com a líder orgànic de Junts, queja s’ho faran els seus quadres, sinó com a presidenta del Parlament, primer; com a diputada, seguidament; com a responsable de l’Institut on suposadament es van cometre els abusos en què molts funcionaris públics acaben caient (la llei ens prohibeix, ergo, trampegem la llei); i finalment, com a portaveu en l’exercici propi de la seva defensa, poblat de tots els errors, llocs comuns, mentides, mitges veritats i tòpics en què ensopeguen una vegada i una altra els polítics que amb les seves accions acaben decebent la galeria.
Jo no he fet res, han estat altres, ha dit en la seva empara. Allò que fan tots. A l’aplicació del reglament parlamentari català, que estableix separar del càrrec diputats per obertura de judici oral en casos lligats a la corrupció, Borràs ha seguit el guió que tan bé coneixen a Catalunya i més enllà de les fronteres, que consisteix a avançar amb pas ferm cap a la inextricable meta de la vulgaritat, pronunciada, cal reconèixer-ho, amb un impecable sentit del drama: «M’han sentenciat cinc diputats vestits de jutges», en al·lusió als components de la Mesa de la Cambra, membres d’ERC, CUP i PSC. O aquesta altra perla: «Els que em vulguin morta m’hauran de matar i embrutar-se les mans. Jo he vingut a fer la independència, no a suïcidar-me per l’autonomia», discurs amb què demostra una vegada més que és una autoritat en filologia, però un desengany en política, fins i tot a costa de fer alguna relliscada en la primera cosa. El que li passa és cosa de lawfare, sosté, com si en català no existís el concepte de persecució judicial, la cantarella habitual de l’independentisme.
Comença a estar sola. Afligida de la síndrome del timbaler del Bruc, els redoblaments del qual retrunyien a les parets de Montserrat fent creure als francesos que l’exèrcit espanyol era molt superior en aquella batalla del 1808, Laura Borràs s’autoenganya comptant likes i retuits (suma més de 140.000 seguidors a Twitter). El seu suport de carrer no va congregar més de 300 persones, segons les cròniques més optimistes. El número dos del seu partit, Jordi Turull, amb qui disputava la presidència de la formació, ha sortit en defensa [però], encara que advoca per mantenir-se al Govern, contra el que exigeix el borrasisme recalcitrant, amb Quim Torra al capdavant.
No l’ajuden en el seu al·legat alguns companys de viatge, com el diputat Francesc de Dalmases, que va esbroncar en un despatx una periodista de TV3 perquè no li va agradar el to d’una entrevista a l’encara presidenta de la Cambra. Borràs havia intentat vetar alguns periodistes i no ser qüestionada sobre la causa per suposada corrupció.
Queden lluny els temps d’aquella tesi seva del 1997 per al doctorat en Filologia Romànica titulada Formes de la bogeria en l’Edat Mitjana. Potser ha arribat l’hora d’adaptar-la als temps.
