Diari de Girona

Diari de Girona

Dolores Delgado | exministra de justícia i exfiscal general de l’estat

Ha exhumat dos caps d’Estat

Dolores Delgado a la Comissió de Justíciadel Senat, el mesde novembre passat. Isabel Infantes

Dolores Delgado va certificar com a notària major del Regne l’exhumació de les restes polserulentes del Generalitíssim Franco, que va sobrevolar Madrid en posició fermament horitzontal sota la mirada irresistible de la primera ministra de Justícia de Pedro Sánchez. El cerimonial es va desenvolupar amb aspectes d’homenatge pòstum a l’antepenúltim Cap d’Estat, encara que no va aconseguir rescatar el dictador de l’oblit, segons pretenien tant les dretes com les esquerres més salvatges.

A continuació, Dolores Delgado també va exhumar el penúltim Cap d’Estat. La investigació que va capitanejar com a fiscal general va rescatar Joan Carles I, enterrat a la sorra del desert aràbic per expressa voluntat del seu fill. No només va aconseguir tornar-li la vida i netejar-li fins a l’últim bri de corrupció. També va assegurar la seva fortuna i va pretendre que fos saludat de nou amb entusiasme pels espanyols en el seu apostòlic desembarcament a la costa gallega.

Malauradament, els ciutadans van replicar escandalitzats davant d’un esperpent tan gran, per repartir el descrèdit equitatiu entre la fiscalia i el monarca caigut. Aquest rebuig generalitzat va sorprendre Delgado celebrant l’èxit del gremi. Presumia d’haver excavat fortunes règies que no va reclamar, de descobrir atropellades coronades que s’havia negat a investigar. Una altra exhumació amb homenatge inclòs, una esquerrana presumida de l’esbandida d’un monarca irrecuperable per al seu fill.

Un fiscal no ha d’instar un processament que considera mancat de suport, però molt menys s’ha de resignar a deixar d’acusar per imperatiu diví, per enorgullir-se a continuació d’haver defraudat la ciutadania en nom de la qual actua. La fiscalia va exculpar una persona concreta de conductes que haguessin portat altres espanyols a la presó, segons els escrits de la mateixa institució. Dolores Delgado sempre ha suplert amb determinació la seva absència de poder intel·lectual, però aquí va incórrer en allò ditiràmbic.

Així que passin deu anys, Delgado presumirà que va ser la ministra que va expulsar Franco del Valle de los Caídos, només mig segle després de la seva mort. És difícil trobar persones realment impressionades per la mudança, però la majoria militen a Vox. Als exhaustius qüestionaris psicològics de Tezanos al CIS, s’han de plantejar quants espanyols amb la inflació disparada al 10% mantindran el vot a l’esquerra en agraïment per l’exhumació del tirà armat.

En contra de la seva pròpia idea d’ella mateixa, Delgado ha estat una font inesgotable de problemes per a Sánchez. Ha reconegut per escrit la controvèrsia interminable del seu aterratge al vèrtex de la fiscalia, s’ha declarat víctima d’una «oposició política» al si de la institució. En realitat, la deficient qualitat dels acusadors públics del Suprem en el judici al procés ja va escandalitzar fins i tot els espectadors acostumats als culebrons turcs.

Delgado s’ha negat a reconèixer que la seva continuïtat era letal per a la Moncloa. Ha esgrimit la salut per negar la rendició, s’ha refugiat en el cos fal·lible contra el corporativisme triomfant. Ni tan sols en la destitució a petició pròpia s’allibera de les incongruències. Està tan trencada per al càrrec que s’afanya a buscar-ne un altre a la Memòria Democràtica d’infaust record. Tampoc Adriana Lastra podia continuar un dia més com a vicesecretària general del PSOE, però corria a abraçar-se al seu preciós escó en la salut i en la malaltia.

L’elefant en aquesta habitació es diu Villarejo, que ha ferit letalment la Justícia espanyola en demostrar que la lluita contra la corrupció estava teledirigida pels més corruptes. Mentre el sanedrí s’obsessionava amb els comunistes de Pablo Iglesias i amb els independentistes de Puigdemont, un policia perforava l’Estat amb traces i estratagemes periodístiques. Tots confessaven al seu costat. Delgado també figura entre els interlocutors del Villarejo equivocat, perquè el seu referent hauria d’haver estat Carlos Jiménez Villarejo que va crear la fiscalia Anticorrupció i acaba de publicar més de mil pàgines de memòries.

Delgado no va investigar la carnisseria de la pandèmia a les residències perquè «era una bogeria», presumeix de no fer «ni un pas enrere» en la lluita contra la violència de gènere però comet l’error addicional d’esmentar explícitament Vox. Com a fiscal de l’Audiència Nacional contra el terrorisme gihadista, s’entestava a deslligar-lo de l’islam. Va encertar en negar-se a l’extradició del llançador d’alerta Falciani a Suïssa, encarna a la perfecció el dilema d’un país obligat a triar entre el cinisme de la dreta corrupta i la ingenuïtat d’una esquerra seràfica. La victòria està servida.

Compartir l'article

stats