Si fan un cop d’ull a un mapa de la Xina i del seu entorn observaran que, just a sota del seu immens territori, on l’esquena del país perd el nom, apareix una illa petita, equivalent en superfície al 0,3% de la República Popular. Taiwan és, geogràficament i figuradament, el gra al cul de la Xina, un gra geoestratègic, minúscul i carrincló, ensenyorit a l’ombra del gegant i a tret dels seus míssils, amb democràcia i exèrcit propis i pretensions de travar amistats amb occident. És la Corea del Sud de Corea del Nord, la Crimea ucraïnesa que toca a sometent a Rússia i, en termes de diplomàcia, el que Gibraltar podria representar per a Espanya i el Regne Unit o el Sàhara per al Marroc i Algèria, un d’aquests territoris en terra d’algú però propietat del veí o amb aspiracions d’autonomia, el reconeixement oficial de les quals -segons la procedència- en contra de l’statu quo omple de turbulències les sales nobles de les cancelleries.
La presidenta de la Cambra de Representants dels EUA, Nancy Pelosi, ha visitat aquest gra al cul i els resultats han estat torbadors. Un viatge similar no es produïa des de 1997, quan el seu llavors homòleg, el republicà Newt Gingrich, va visitar l’illa. Més enllà de les turbulències, el cel i les aigües taiwaneses s’han poblat d’aquesta escenografia que el llenguatge militar anomena maniobres i que en la iconografia cinematogràfica representa l’ampolla trencada contra la barra del saló.
Nancy Pelosi (Baltimore, 1940) ha protagonitzat un periple que ha acabat fent enfadar Pequín i que no es pot qualificar d’oficial (no comptava amb suport exprés de la Casa Blanca), encara que tampoc d’oficiós. L’ala oest no ha tingut més remei que apel·lar a l’agenda de la tercera autoritat del país i el portaveu del Consell de Seguretat Nacional, John Kirby, s’ha vist obligat a posar en pràctica el manual del malabarisme dialèctic: «El viatge va ser una decisió seva [de Pelosi], i el Congrés és una branca independent del Govern». I tot seguit: «Ens oposem a qualsevol canvi unilateral de l’statu quo per qualsevol de les parts. No donem suport a la independència de Taiwan i esperem que les diferències entre un costat i l’altre de l’estret es resolguin pacíficament».
La particular estructura de la democràcia dels Estats Units permet a la tercera figura institucional (en aquest ordre: Biden, Harris, Pelosi) disposar de la seva pròpia agenda nacional i internacional sense la vènia del Govern. Com si, a Espanya, la presidenta del Congrés viatgés a Aaiun contra l’opinió de Pedro Sánchez i es reunís amb el Front Polisari en plena crisi hispano-marroquina o enmig de les negociacions amb Algèria sobre les exportacions de gas. La visita satisfaria Alger, però desencadenaria una crisi amb Rabat de conseqüències incertes i una costura llarga i tempestuosa, a més d’un terratrèmol polític portes endins.
No és estrany, per tant, que la visita de Pelosi hagi sacsejat l’escena internacional, amb la guerra d’Ucraïna de fons, l’ambigua posició de la Xina en el conflicte i el suport de Putin a la protesta oficial de Pequín. Xina considera Taiwan part inalienable de la seva demarcació, la visita a la qual per part de mandataris estrangers s’interpreta com un suport al secessionisme. Sota domini xinès fins a 1895, va ser cedida aquell any al Japó i retornada a la República Popular després de la II Guerra Mundial. Al final de la guerra civil xinesa, els opositors a Mao van fugir a Taiwan el 1949 i hi van constituir un govern a l’exili. El 1971, l’ONU va deixar de considerar Taiwan un estat sobirà. Només 13 països i el Vaticà reconeixen avui Taipei. Per a la Xina, el viatge de Nancy Pelosi pressuposa abocar querosè a la foguera taiwanesa.
La biografia de Pelosi inclou molts exemples d’oposició al règim comunista: des del desplegament d’una pancarta de suport a les víctimes de Tiananmen a la històrica plaça dos anys després de la matança fins a les trobades amb el Dalai Lama o les condemnes a l’ocupació del Tibet. Per a alguns analistes, el viatge a Taiwan torna les relacions entre els EUA i Xina als temps de Trump i amenaça la política de distensió de Biden amb el gegant asiàtic.
Com subjau en molts vaivens de la geoestratègia internacional, les respostes es troben sovint en combo domèstic. En aigües tan agitades, els republicans han sortit en suport de Pelosi (demòcrata) amb la vista posada en la renovació de la Cambra de Representants el novembre que ve. Amb l’entrada en recessió de la seva economia, les restriccions a l’avortament, la guerra d’Ucraïna i el pes cada cop més gran d’autocràcies com Rússia o la Xina, la defensa dels drets humans i civils s’erigeix en una de les apostes per a l’èxit o el fracàs electoral. Ho saben molts demòcrates i ho sap Pelosi, que amb les mateixes peces d’escacs que la resta del món sembla haver jugat una altra partida, un altre joc, en dos taulers.
