Ningú coneix el seu nom fora de Castella i Lleó, i molts de la seva pròpia regió desitjaran no haver-lo conegut. Juan García-Gallardo, vicepresident de la Junta autonòmica per Vox, manté el vigor dels tuits previs a la seva entrada en política. Per aquí va el lorquià «fa anys que no em robava un gitano». De moment no s’ha referit a cap rival amb els seus també clàssics encapçalaments de marica o julandrón, però tot arribarà.
Durant la seva etapa civil, García-Gallardo només podia fer mal a individus concrets. Un cop militaritzat, va contra amb supersticions tan purificades com l’escalfament global. El polític burgalès ha denunciat el «fanatisme climàtic» del Govern de Pedro Sánchez, sens dubte l’equivalent a la «violència estètica» encunyada per Podem, abans de falsificar un cartell playero fins i tot en la tipografia.
García-Gallardo ostenta el càrrec més rellevant assumit fins avui pel seu partit. Des d’aquesta tribuna i tribunal, emprèn una croada voxística contra els fanàtics obstinats a consultar la temperatura diàriament. Si a sobre s’atreveixen a concloure que el termòmetre puja, la ultradreta moderada proposarà que s’actuï per la via penal contra els insolents.
Davant del fanatisme dels que acaten els designis del clima, el creatiu García-Gallardo proposa l’autodeterminació meteorològica: qui podia sospitar que Vox seria un partit tan independentista com l’Esquerra Republicana a la qual va contribuir a empresonar. Un espanyol autèntic tria la temperatura que li dona la gana, per alguna cosa serà que amb Franco no s’aconseguien els quaranta graus d’aquesta degeneració esbojarrada que tenim actualment.
És obligat tractar el fonamentalista García-Gallardo «com si fos una persona com les altres», l’insult que va dirigir a una diputada discapacitada. El vicepresident de farciment és un obsès del currículum. Entre les nombroses titulacions per la Universitat Pontifícia de Comillas que apareixen al seu Linkedin, enlluerna la inclusió de les breus setmanes en què va ser portaveu parlamentari. Escurar el plat.
L’èmfasi denigratori de García-Gallardo no hauria d’amagar que la majoria de vegades no sap el que diu, il·luminant esplèndids manifestos futuristes com la seva lluita contra el fanatisme climàtic. Supleix la seva ignorància amb determinació, i els que se centren en les seves barbaritats es perden la racial exhibició de malaptesa del seu discurs, la mateixa qualitat que desplegaria la majoria dels aquí congregats als comandaments d’un 737.
García-Gallardo hauria de preguntar-se, amb valentia, si Espanya li va gran. Deu afegir que a l’estiu no només portarà corbata fins i tot a la platja per independitzar-se de l’escalfament global, sinó que mantindrà durant el ferragosto la barba que comparteix amb el seu líder «Santiago i cierra Espanya» Abascal.
A les barbes del veí a pelar comença el drama que fa que la camisa encorbatada no li arribi al coll a García-Gallardo. Desplega una estratègia de barba postissa, de lloguer, i s’esforça en els seus disbarats com si ser d’ultradreta fos una postura anatòmica. Tot per dissimular, després de cent dies en el càrrec, que en unes eleccions autonòmiques celebrades avui perdria probablement la vicepresidència per l’auge del partit del maniquí Mañueco.
Efectivament, García-Gallardo pot significar l’última gran victòria de Vox, gràcies a Pablo Casado. La recalcitrant Macarena Olona ja ha pagat les primeres factures de la sobreactuació, i més endavant es clausurarà el feble lideratge d’Abascal, però l’irresistible ascens el febrer passat del vicepresident de Castella i Lleó defineix el moment en què Vox va deixar de ser sexy per als conservadors.
Feijóo ha neutralitzat la ultradreta per a desesperació de l’esquerra, mai s’ha pogut llegir una mentida més gran que els analistes de progrés felicitant-se que Vox no co-governés Andalusia amb el PP. A partir de les eleccions al sud, García-Gallardo descobreix que el seu càrrec té data de caducitat, i ja ensenyava el doctor Johnson que res aclareix tant el cap com conèixer la data de la condemna a l’oblit etern.
Abans de la seva caiguda, García-Gallardo podrà continuar lamentant la «nova cacicada» de Sánchez, que sona a lloança des de la classe política que va crear un país de cacics. El vicepresident de la Junta deixarà el càrrec amb 35 anys i temps sobrat per equivocar-se. Agraïm a la ultradreta que hagi il·luminat aquests temps foscos amb l’espurna d’optimisme del seu declivi. Vox ja no espanta, ara és quan ha de fer por de veritat.
