Hi ha dies que neixen per ser inoblidables. I un d’aquests dies va ser l’1 d’agost de 1999, a les planures de Laciana (Lleó), on aquest periodista acabava d’entrevistar per a la ràdio (la cadena Ser) a Eduardo Arroyo, que entre altres grandeses pictòriques era també un artista de la sàtira espanyola. Ell mirava aquell paisatge com si fos el lloc que podria representar una Espanya més callada que l’altisonant de llavors, i d’ara. Però, a la ràdio, davant d’aquell silenci, en aquest país que ell estimava, hi passava de tot, i no tot era el silenci d’aquell enorme erm en el qual fer ràdio era un assassinat a l’atmosfera. Així que, quan el tècnic va guardar els estris de gravar, el pintor va oferir vi per celebrar l’alegria de la ràdio i el periodista endollava una altra vegada el mòbil, va saltar a les xarxes una notícia davant la qual el pintor, tan sorprès com qui l’havia entrevistat, no va poder fer una altra cosa que imitar-lo: el pintor va exclamar «joder!».
La notícia d’aquell dia, quan començava la temporada de les substitucions, a la ràdio i a qualsevol altre lloc, era que Julia Otero havia estat acomiadada d’Onda Cero. Així que aquest 1 d’agost, tants anys després d’aquell «joder!» d’Eduardo Arroyo, el periodista no ha tingut cap altre remei que recordar-ho, ja que, com deia Fernando Arrabal per justificar la seva invenció del moviment del pànic, la memòria, com l’avenir, actua amb cops de teatre. Aquell acomiadament va ser molt més que una bufetada a una professional del periodisme. Era l’expressió política, i mundana, de «l’aquí mano jo» del qual s’han apropiat els polítics, creient que també els mitjans són part del jardí que hereten de seguida que pugen al poder. Julia Otero feia, a la ràdio de Planeta, un treball formidable, que escoltaven des de mecànics (ho sé de sobres) fins a catedràtics d’universitat, passant (era evident) per polítics, encara que aquests tenen també les seves pròpies escoltes dins i fora dels seus gabinets.
Quan va haver passat aquell terratrèmol, que va posar de manifest la solidaritat que hi havia amb l’actitud (que és una forma de veu, i de pensament) de la gran periodista gallego-catalana, o viceversa, es van trencar les costures del silenci que sol emparar, per interessos als quals va bé que calli tot Déu, decisions tan agrestes. Però Julia, a qui no calla ni el mal que mana callar, va donar algunes claus que llavors, igual que després, que sempre, retraten la relació que el poder es guarda per emprenyar, o per utilitzar, els mitjans. Va dir la directora defenestrada del programa d’Onda Cero que algunes coses li constaven per a explicar-se a ella mateixa, i per explicar, una reacció tan abrupta. Ella havia estat feia res amb el director de l’emissora, que a més la va convidar a conèixer a la seva família, i ni tan sols ell sabia -i això no era ironia- que l’anava a acomiadar. I, a més, a ella li constava que Ernesto Sáenz de Buruaga, que manava allà, i havia manat (a callar uns altres, entre altres coses) a Radiotelevisió Espanyola, havia deixat dit que calladeta la Julia estava més maca, i aquesta va ser una serp que la va mossegar aquell dia d’estiu, l’1 d’agost precisament.
Va ser una esgarrifança al mitjà, i als mitjans, i va ser tan alta la marea que al final, uns mesos més tard, aquella maldat que la Julia va arrossegar amb finor, l’empresa, i potser el poder que en definitiva havia certificat la destitució, va resoldre tornar al camí de l’exactitud radiofònica i deixar l’ona al seu lloc. Julia va tornar als micròfons, havent rebutjat algunes ofertes solidàries (del llavors manaia de RTVE, Pío Cabanillas fill), amb el seu prestigi intacte i amb el cap alt i pensant.
Després ja se sap que la vida li va jugar un altre excés, aquesta vegada sense relació amb les maniobres polítiques que llimen alguns professionals que en realitat no són polítics però que es presten al joc. Amb la serenitat que només ajuda a qui la conrea, Julia Otero va anunciar una malaltia que la situava fora de les ones, va explicar que es retirava fins més endavant, i el que va passar després, quan ja es va posar bona (que és una expressió canària per no nomenar els mals), va ser tan emocionant com viure. Tota la professió, els seus competidors, o van connectar amb ella -com Francino, per exemple, que està entre els més nobles d’aquest ofici d’explicar coses-, o la van aplaudir amb paraules, el millor ressò del cor que té la bona ràdio; o li van fer petons a l’aire.
Quan, aquests dies, algú va explicar en algun lloc el que va passar aquell 1 d’agost de 1999 em va tornar a la memòria - aquesta lladre de passats- aquell dia a Laciana amb Eduardo Arroyo, el pintor que de seguida va exclamar «joder!» quan va saber que havien ferit la veu de Julia Otero.
