Un polític contemporani s’incendiaria si l’anomenessin buldog i buldòzer, però Álvarez Cascos no acceptaria substantius de menor valor per sintetitzar el seu concepte de la política com un esport de col·lisió frontal. Dit sigui en el sentit que al cardenal Ratzinger se li deia «el buldog de Déu», com a guardià inflexible de l’ortodòxia. I des del recordatori que tampoc Aznar renegaria d’una equiparació divina, quan va contractar de vicepresident primer un asturià nascut a Madrid, com tothom. El seu lloctinent era ferotge i aplanador amb l’eficàcia d’un buldòzer, animal totèmic d’un enginyer de Camins.
Cascos somriu al revés, per això fa més por quan esbossa aquesta ganyota de felicitat, habitualment per error. Ara protagonitza un revival a l’edat de Donald Trump, equivalent a la tornada als escenaris d’una banda de rock dur. Els seus coquetejos a Astúries amb el PP que va fundar, va pasturar com a secretari general i va abandonar d’un cop de porta, consolen del desert informatiu del ferragosto, a falta de precisar la renovada ambició del polític aclaparador. Núñez Feijóo s’ha enamorat de la tàctica de Brad Pitt a Bullet Train, i adquireix un buldòzer perquè neutralitzi Díaz Ayuso sense tacar-se les mans.
Cascos és un golafre de la política, devora càrrecs a cor què vols, el seu currículum esgotaria la capacitat de memòria de Linkedin, i la seva biografia s’abreuja enumerant les dignitats que encara no ha exercit, com ara ser seleccionador nacional de futbol. Pilotar el trànsit d’AP a PP no va ser la seva única connexió fraguista, també va protagonitzar una dècada enrere la presidència episòdica del Principat d’Astúries, emulació fugaç del jubileu nacionalista de Fraga al tron de Santiago. Vehement i categòric, Cascos és un polític rupturista, i no només pels seus tres divorcis. Trenca amb el PP de Rajoy, el seu successor com a dofí aznarista, funda un partit amb les seves inicials FAC i també el trenca. Des del Fòrum (Francisco) Astúries (Álvarez-Cascos), disparen al patriarca amb epítets que li estalviaria la mateixa esquerra i que no ometen els seus signes externs de riquesa.
Cascos és el jugador d’handbol més famós de la política espanyola després d’Iñaki Urdangarin, i també va patir un tomb per amor a la seva trajectòria política. El vicepresident primer d’Aznar el 1996 es va aparellar aquell mateix any amb una Gema Ruiz gairebé tres dècades més jove, sacrificant així el seu primer matrimoni amb Elisa Fernández-Escandón. El tomb, amb segon casament inclòs, li va suposar al president del Govern una crisi familiar més erosiva que la política. Els relats de la primera trobada d’Ana Botella amb la nova parella cordovesa de Cascos a La Moncloa descriuen una incompatibilitat radical, que tindria repercussions. L’actualitat burocràtica es traslladava del BOE a l’Hola!
Aznar no va eliminar Cascos després de la seva proscripció del palau familiar, el va jivaritzar a la cartera de Foment per més que Zapatero necessités dues ministres per repartir-se les seves competències. Al despatx ministerial, el polític asturià exhibia una foto del primer Govern del PP, després dels pactes amb Jordi Pujol el 1996. És superflu afegir que la nostàlgia només era una excusa per destacar l’autenticitat del primer gabinet davant la impostura del segon. La destitució parcial demostra que la història dels vicepresidents de Govern espanyols seria més apassionant que el retrat dels habitants de la Moncloa.
Cascos explicat als nens que no van viure el canvi de mil·lenni és la versió especular en brut de José Luis Ábalos, tots dos despatxats amb brusquedat després que els presidents de Govern respectius espremessin la seva energia sense refinar. Les similituds de caràcter i de cartera ministerial no han d’oblidar que les vaques grosses d’abans s’han aprimat notablement. En els temps en què l’Alta Velocitat era una divisa tan familiar com avui un patinet elèctric, Cascos va arribar a proposar als polítics mallorquins si no hi havia a la seva illa un trajecte prou llarg per plantar-hi un AVE.
A l’odissea que vol prolongar, Cascos ha tingut temps de barallar-se i retrobar-se amb les seves successives lleialtats indestructibles. El PP va abandonar el que ara regira perquè se sentia insultat, i «el meu deure m’obliga a fer aquest pas per fer les paus amb la meva pròpia dignitat personal». En un conflicte paternofilial, el seu antic FAC assenyala avui que a cada oportunitat d’un assalt al poder per part de la dreta asturiana, «apareix Cascos per a garantir que això no passi».
