Passaren els fastos, alguns nefastos, dels trenta anys de les Olimpíades que van omplir la boca d’Espanya, i sobretot la de la Barcelona del 92, llavors un got genial i invencible. Aquella ciutat de l’embafada que sempre produeixen els èxits.
Un símbol major d’aquell temps, Joan Maragall, es manté en el silenci al qual porta la malaltia de l’oblit. Un altre símbol d’aquell temps, creador d’un personatge inoblidable, en Cobi, l’artista Javier Mariscal, va tornar fugaçment als telenotícies que van recordar l’època. Va pujar uns segons al podi del record nacional. Però la veritat és que qui va crear aquest dibuix no va tenir en aquestes dates el reconeixement a qui llavors refrescà tot allò que tocava. Una potència major de la cultura dels vuitanta. Com si d’aquesta època només quedés la figura, extraordinària d’altra banda, de Pedro Almodóvar.
Després que Cobi (i abans de la covid!, quines coses té la vida) hagués obert el portal de Betlem que van ser les Olimpíades de Maragall, les crisis que van seguir als Jocs, de diners, i també d’identitat, el van colpejar a ell completament a la cara. Va haver d’anar abandonant aquell estudi que semblava anglès en una zona especialment feliç de Barcelona, i encara que va seguir allà, en un àmbit més petit però igualment alegre, la veritat és que va haver de reinventar-se en un país que no és generós amb els seus artistes, ni tan sols amb aquells que els treuen les castanyes del foc.
Va continuar pintant, va fer pel·lícules memorables, de dibuixos animats, amb el seu amic Fernando Trueba, va fer quadres que prolongaven l’alegria de les seves obres dels vuitanta i, en definitiva, va utilitzar els dibuixos animats «de manera molt adulta» en un país envellit en el qual ell va continuar sent com un nen…
Pensava que el dibuix animat, al qual va aplicar la saviesa d’una nova lentitud, era «una manera d’explicar les coses molt millor». Per exemple, deia, s’explica molt millor una operació a cor obert gràcies a aquestes línies clares que en la imatge real… El que li va anar passant, amb els diners, amb l’estudi, amb la vida en general, no li va impedir aquesta felicitat que semblava una dutxa que el protegia també del que després li va passar a la seva terra d’adopció, Catalunya, on el temporal del procés va arribar com un núvol negre que també va constrènyer els seus anys més creatius.
L’endemà d’aquell fiasco amb el qual va acabar el somni indepe, el vaig anar a veure a la ciutat. Barcelona estava com somnàmbula, semblava recuperar-se amb pena d’una malaltia que era com el vent de ponent que aixafa els habitants del sud d’Espanya. Però ell estava com si hagués nascut una altra vegada, buscant el futur que havien volgut enterrar sota una pedra que semblava un homenatge a l’estupidesa.
A la ciutat, en la qual es va quedar, tot i que la seva inclinació era anar-se’n al camp, «a pintar ocellets», li va pagar tributs, però cada dia Barcelona li va furtar més la seva mà, encara que hagués estat el centre nerviós dels seus èxits. En aquells dies semblava que havia escampat sobre la taula un personatge i estava veient com ajuntava els trossos. El resultat era un Mariscal reflexiu l’objectiu del qual era explicar-se el més difícil d’entendre, la Creació. Ell em va dir que al col·legi s’adormia quan li demanaven que iniciés una reflexió. Era com un nen, a qui li costa molt pensar, encara que alhora era «com un senyor gran». Sempre va aplicar alegria a la seva pintura, i un dia que li van dir que el que tenia ell, com el Cobi, era frescor, va dir que potser amb aquest esperit hauria de muntar una gelateria…
La vida després de Cobi va ser una altra, com un llampec de nit que li va anar caient al damunt, sent alhora un home de sort al qual no l’espantessin els fracassos. Fins que l’home assenyat que l’acompanya es va dir a si mateix, i així m’ho va explicar en una terrassa de Madrid l’estiu de 2015, que «reinventar-se» era el seu futur. Hi ha una dutxa d’humilitat, em va dir, «que em va molt bé quan l’ego et creix molt i et creus que ets la bomba. Les coses et posen en el teu lloc».
En aquest moment semblava disposat a canviar d’ofici, a posar-se a buscar a un altre Mariscal, fins que es va adonar que aquest personatge que porta a dins, que està entre Cobi i ell mateix, serà sempre el Javier Mariscal que ara, quan celebren la primera vellesa dels Jocs Olímpics, sembla haver passat d’esquitllentes, com si la seva frescor no fos capital per a donar-li a Maragall la naturalesa del seu somni. Oblidar que en Mariscal li va donar frescor, i geni, a aquell succés olímpic, és una olímpica manera d’oblidar sense sentit el millor que ha tingut la Barcelona a la qual ell mai li va regatejar homenatge.
