Oriol Roura (Girona, 1999) no recorda quan va ser la primera vegada que va agafar una càmera. Amb 21 un anys va guanyar el 18è Premi de Joves Fotògrafs per «La Resposta», un treball que recull fotografies dels moviments post-sentència del procés. L’exposició s’ha vist al Festival Off de Perpinyà coincidint amb el Visa Pour l’Image.
Quants anys tenia quan va tenir la primera càmera de fer fotos?
Sempre he tingut càmeres a prop perquè la meva mare és fotògrafa i el meu pare fa vídeos, però mai els hi havia fet gaire cas fins a batxillerat, on vaig començar a estudiar coses que en realitat no m’interessaven. Em vaig començar a interessar per la fotografia i la gent del meu entorn em deia que eren guais i que tenia un punt de vista interessant. A partir d’aquí, m’hi vaig anar endinsant fins a saber que realment em volia dedicar a això.
S’ha format en fotoperiodisme a l’institut IEFC de Barcelona. Per què va triar aquesta branca de la fotografia?
A l’IEFC tocàvem tots els mòduls de fotografia: fèiem bodegons, fotografia de moda... i, tot i que també m’agradava, el que m’interessa més és captar el moment ràpid, improvisar sobre la marxa i fer la foto en moviment. Això de les fotos ben posades, m’avorreix.
La fotografia en moviment és el tret més distintiu del fotoperiodisme?
No, també hi ha la fotografia esportiva, per exemple. Jo abans treballava per una empresa d’atletisme amb la qual vaig anar al Mundial de Londres el 2017. També m’agradava molt, però és que el que m’agrada més és el fotoperiodisme perquè sempre et pot sorprendre.
Quins són els seus fotògrafs referents?
Un dels primers que vaig començar a seguir és en Jordi Borràs. És el millor fotoperiodista de Catalunya i es podria dir que un dels millors del món. Intento copiar l’estil de fer les fotos i de moure’s que té ell.
Han coincidit alguna vegada treballant?
Sí, quan va passar tot això de la sentència vaig parlar una mica amb ell de tot això. Ens vam fer amics de trinxeres [riu]. Va ser molt bonic poder compartir amb ell un moment històric com aquell.
Li va donar algun truc de la professió?
Trucs n’hi ha pocs. Però quan coneixes algú així et motiva a seguir endavant. Mesos abans va venir a l’IEFC a fer-nos una xerrada.
Quan surt al carrer a fer fotos, què intenta plasmar?
Allò que la gent no veu. Els punts de vista diferents, allò que està allà, però que la gent no percep. També coses quotidianes que la gent té normalitzades però que, un cop les mostres en fotos, la gent diu : «hòstia! Això està aquí i no m’hi havia fixat!».
Com elabora un discurs periodístic neutral des de la fotografia?
Sempre intento ser imparcial. Per exemple, en «La Resposta», hi ha fotos del bàndol dels independentistes, el dels no independentistes, la policia contra els manifestants... No busco una foto rebuscada perquè hi hagi polèmica, faig la foto perquè està passant allò.
De fet, «La Resposta», exposició que recull les manifestacions post-sentència va ser guardonada pel 18è Premi de Joves Fotògrafs. Què va significar, per a vostè, aquest reconeixement?
Jo no confiava gaire en les fotos que feia. Sí que la gent em deia que els hi agradaven, però el premi em va fer veure que sabia fer les coses una mica bé.
«La Resposta» ha anat al Festival Off de Perpinya en un moment on tot el gremi de fotografia és allà pel Visa Pour l’Image. Això pot obrir-li portes professionalment?
M’agradaria molt que fos així i poder dedicar-me al fotoperiodisme. Ara aniré a viure a Barcelona i començaré a tirar currículums a veure què...
A Girona és difícil ser fotoperiodista?
Sí, les coses grosses passen a les grans ciutats.
També es dedica a fer fotos de casament. Actualment és una de les sortides professionals més estables dins el sector?
Sí, és el més fàcil si ho saps fer. És difícil viure de la fotografia. A més, tot el material que implica és molt car.
Té alguna fotografia en concret que recordi especialment?
Sí, la del tiraxines de «La Resposta». I també una d’Usain Bolt, que en aquell moment era el meu ídol perquè jo també feia atletisme.
