Jaume Funes ha dedicat bona part de la seva vida a escoltar i ajudar gent, especialment adolescents. Ha publicat nombrosos llibres, i ara treu «Quan la vida ens dol». El tema del llibre queda explícit en el mateix subtítol: construir la salut mental i recuperar la felicitat
És que la vida no ha dolgut sempre?
És clar que sí, només faltaria. Una vida sense dolor no tindria massa sentit. Però en el llibre la paraula dol té doble sentit: a banda dels diferents dolors de la vida, es refereix a les pèrdues que a vegades ens alteren la salut.
Existeix una vida sense dolor?
Una bona vida no és una vida sense dolors. En tot cas, és una vida on no predominen els dolors.
Ja deia la meva àvia que, a la vida, el que no mata, enforteix.
El problema és que algunes persones només tenen dolors, són vides molt precàries, en les que hi ha molt pocs moments de satisfacció. Això no enforteix, destrueix. Ara bé, les vides en què hi ha capacitat per enfrontar-se a les dificultats, sí que enforteixen.
En una societat tan protectora com l‘actual, la vida ens dol més que mai?
La generació actual recorda com cada vegada que a la mare o al pare li feia mal alguna cosa, prenia un remei químic. Sempre hi havia un remei químic per a gestionar el dolor, fos aquest físic, psíquic o emocional.
I avui?
Un factor que ens fa sentir avui més dolor vital és el món canviant. Abans el món era més estable, podies preveure més o menys el que passaria. Sobretot després de la pandèmia, ens hem adonat que la vida és fràgil, canviant, inestable. I a més a més, no té un manual d’ús. La incertesa fa que moltes persones busquin la solució fàcil: el remei químic o d’altra mena.
Sabem ja el mal que va fer el confinament?
El confinament només va fer que recordar-nos la fragilitat de la vida humana. Es parla de l’augment dels suïcidis, però ja eren la principal causa de mortalitat. O que la feina i l’economia era precària, però ja vivíem en una societat amb gran explotació.
Vam descobrir alguna cosa, per tant?
Ens va fer descobrir que necessitem els altres. En estar tancats sense relacionar-nos, vam veure que no té sentit pensar que un és un mateix i prou. La llàstima és que, com sempre, oblidem la lliçó, i ja tornem a ser egoistes.
La protecció exagerada als nens que estem vivint, tindrà com a conseqüència adults febles?
Sí, perquè protegir un infant no és evitar que li passi res, no és posar-lo sota una campana de vidre. Protegir-lo és dotar-lo d’habilitats per a gestionar la vida, en la qual trobarà riscos i dificultats. Fa temps que hem caigut en la idea de la infància com a espècie en vies d’extinció. Aleshores els posem entre cotó, en lloc de deixar-lo viure com un infant. Llavors hi ha adults sense capacitat de gestionar les contradiccions i els conflictes.
No només els infants. Hi ha universitats amb espais on els estudiants es poden refugiar si es senten ofesos.
És el mateix cas. Del que es tracta és d saber gestionar les opinions que no ens agraden, no pas de no escoltar-les. Estem arribant a un punt que tot ofèn i tot porta problemes, i no: la vida és diversitat, contradiccions, riscos. El que cal és tenir arguments i habilitats per gestionar-la
Hi ha qui pateix un trastorn mental i no ho sap?
Tots patim trastorns mentals. Per més tranquil·la que sigui la nostra vida, hi ha moments que sembla que escapa al nostre control. Aquests malestars que tots vivim en algun moment -de més o menys o durada- ens acaben trastornant i ens dificulten dur una vida tranquil·la. Les persones no som conscients que el malestar no sempre prové que estiguem malament, sinó que no sabem com viure.
Per què no sabem el que ens passa?
Perquè no destinem temps a descobrir com som per dins, a aprendre a gestionar les emocions i els sentiments
Com influeix la salut física en la mental?
L’ésser humà és un sistema de sistemes. No hi ha salut que sigui només física o només psíquica. Viure biològicament bé, ajuda a tenir una bona salut mental. I al revés.
