Walter Benjamin no va morir per una sobredosi de morfina. Per tant, no es va suïcidar. Santi Vancells ho argumenta a «Una veritat difícil» des de l’experiència mèdica i hi reflexiona en un còctel d’història, crònica negra i novel·la.
La gent de Portbou és tan rara com diuen?
El que és especial, és Portbou. Ha quedat aïllat, moltes de les expectatives que s’havien creat, mai no s’han concretat. És un cul de sac, amb una població que pateix un envelliment continuat. Tot plegat ajuda a crear certa decadència. Però la gent no, la gent és majoritàriament bona, com arreu.
Vostè s’hi sentia aïllat i decadent?
A mi m’agraden aquests ambients. Quan diumenge a la tarda marxava tothom i ens quedàvem sols els del poble, era impagable. A més, l’entorn és meravellós. És molt desconegut i molt verge.
Des de fora sembla el lloc ideal per rodar-hi una sèrie com Fargo.
No cal cap sèrie, ja transmet una imatge que alguna gent considera negativa.
Va ser una sort per Portbou, que en Benjamin hi morís?
Pot semblar-ho, però sobre això hi ha molta literatura i molt poca concreció. L’única cosa real, que es pot experimentar, és el memorial Passatges, creat per Karavan. Si no fos per això, aquesta història s’hauria anat diluint i s’hauria perdut. Ara bé, està clar que sense el suïcidi de Benjamin, Portbou no tindria el reconeixement que té, faltaria el mite.
I ve vostè i diu que no es va suïcidar.
En Benjamin s’havia plantejat el suïcidi com a llibertat sagrada, durant la seva vida. I no estava disposat de cap manera a ser retornat a França, o sigui que el suïcidi planejava. El que dic és que no va morir d’una sobredosi de morfina.
Doncs és un final ben poètic.
Segons els indicis i els senyals que hi ha documentats, diria que va ser una insuficiència cardíaca. Ell estava diagnosticat d’una angina de pit, i dedueixo que en la darrera visita al cardiòleg, a París, li va diagnosticar una insuficiència cardíaca. Els símptomes no coincideixen amb una hemorràgia cerebral, com es va diagnosticar aleshores.
Es nota que és metge.
Entre els pocs objectes que portava quan va morir, hi havia una radiografia de tòrax, ningú en sap la raó. Probablement el cor li havia augmentat de mida.
Això treu èpica a la seva mort.
I la vida sense èpica, no és vida (riu). Fins en els actes més quotidians de la nostra vida, hi ha d’haver una mica d’èpica.
Per què l’atrau Walter Benjamin?
Per la relació, més evident a mesura que el llegeixes, que hi ha entre la persona, la seva obra i l’espai escènic. Vaig anar relacionant parts del pensament de Benjamin amb parts de la història de Portbou. L’espai escènic de Portbou és brutal: o t’atrau enormement o et provoca rebuig.
Conèixer Karavan el va influir a l’hora d’interessar-se per Benjamin?
Vaig entendre el sentit del monument. Es va implicar perquè Portbou tingués un centre de referència sobre el pensament de Benjamin.
La idea del suïcidi ha beneficiat la popularitat de Benjamin?
Segurament. Hem creat un mite. No només pel suïcidi, sinó perquè sense proposar-s’ho, Benjamin dóna nom i veu a la gent anònima que va morir als camps de concentració. I a la que continua morint avui a qualsevol frontera.
Les llegendes a vegades són útils?
Sí, perquè ens agrupen. És com la màgia dels contes. El simbolisme ben interpretat ens ajuda, sens dubte.
Com recorda els hiverns a Portbou?
L’hivern a Portbou és una meravella. A Portbou hi ha una duresa i una solitud inapel·lables, però això promou una certa introspecció. A mi em va agradar molt. És un espai de la Costa Brava que a penes ha estat transformat, quasi no hi ha hotels, no hi ha càmpings ni urbanitzacions. La pressió turística no hi era ni a l’estiu. No sé ara, potser és diferent.
Vostè era el metge, aquest aïllament no sempre seria positiu.
És cert, això causava cert neguit. Una ambulància que venia de Figueres podia trigar més d’una hora. Bé, era un temps que no es donava el mateix valor a la vida que avui. Aleshores a ningú se li hauria acudit denunciar el metge, era una medicina més del segle XIX que del XX.
