Ester Collell (Bàscara, 1984) treballa, des de fa 14 anys, en diferents àmbits com a educadora infantil. També és autora i il·lustradora. Partint d’una experiència personal, la mort del seu pare el 2018, acaba de publicar Les butxaques del cor (El Cep i la Nansa), un conte infantil que explora els tabús sobre la mort i la importància de recordar aquells que ens han deixat.
On són les butxaques del cor?
Al cor, és a dir, a l’amor. A mi m’agrada molt parlar de la nutrició emocional, de la qual la nostra societat en va una mica faltada avui dia. Cal tenir més en compte l’aspecte emocional que no el físic.
La idea per publicar aquest llibre neix d’una experiència personal...
Més que una idea, va ser una necessitat. El 2018 va morir el meu pare. A més a més, al cap d’un any i mig va arribar la pandèmia de la Covid-19. D’alguna manera, tenia la necessitat de compartir tot allò que havia après jo sobre el dol, que no deixa de ser un aprenentatge més que fem al llarg de la nostra vida. És important aprendre a estimar als nostres d’una altra manera, quan aquests ja no hi són físicament. Quan algú es mor, el que ens fa mal és tota aquella nutrició emocional que havíem compartit amb aquesta persona.
És necessari saber explicar als més petits què és la mort?
L’Àngels Miret, una professora avui jubilada que ha tractat molt el tema del dol amb infants i adolescents, diu que és molt important citar la paraula mort i no tirar eufemismes, com quan es diu als nens i nenes que l’avi s’ha adormit o que ha marxat de viatge. Són coses que els poden confondre i fer-los sentir angoixes com la de pensar que si un dia es queden adormits, potser ja no es tornen a despertar.
El cert és que, encara que ens pesi, la mort no deixa de ser part de la vida...
Sempre convertim la mort en quelcom molt tràgic, entre altres coses, perquè la tractem com un subjecte. Amb el naixement no passa això. A mi m’agrada molt parlar de naixement i «moriment», més que de la mort en si, com un subjecte fosc que ens persegueix o ens fa ombra.
Els records són com un tresor que cal arxivar correctament?
Quan et trenques en mil bocins per un fet tràgic, després has de ser capaç de reconstruir-te. El dol jo l’he entès com un procés de reestructuració, en el qual tots aquells records que conserves d’aquella persona, els pots posar en butxaques, ordenar-los per tal que siguin accessibles.
Quines eines aporta el conte?
El conte m’ha servit també per entrar una mica en el món dels adults. Està pensat perquè hi hagi un adult que l’expliqui i ajudi a l’infant a entendre’l millor. Hi ha el personatge de la Carlota, que com molts adults, somatitza les emocions amb el mal de panxa. L’eina que faig servir és precisament aquest mal de panxa per tal de donar-li un significat, validar-lo. Es tracta de donar eines que ajudin a recol·locar les emocions.
Quin paper hi juguen les il·lustracions en aquest conte?
A la primera pàgina, la Carlota té moltes tiretes a la panxa, que és la manera amb la qual molts nens identifiquen que alguna cosa els fa mal. També hi apareix un cactus o un cor trencat, per exemplificar millor les idees. Les il·lustracions ajuden a entendre millor la història.
El llibre posa molt d’èmfasis en la necessitat d’alliberar les emocions...
En els batejos, aniversaris o casaments els nens sempre hi són, en canvi, en molts enterraments, s’evita que hi siguin. Sovint també s’evita plorar davant dels més petits, amagar-los la realitat. És molt important expressar totes les emocions, fer-les sortir, siguin bones o no tan bones.
