La cantant gironina Laia Indika, coneguda per les seves versions de temes de Serrat i Llach -que interpreta acompanyada pels músics d’aquests-, i que ha cantat amb Ángela Carrasco entre altres artistes cèlebres, acaba de treure el seu primer tema, «Estem junts»
Vostè va estudiar Disseny. Què té a veure amb la música?
Es complementen força. Estudiant Disseny vaig aprendre màrqueting, estratègia, tenir clar a quin client vas... Tot això ho aplico molt a la música, pensant ja cap a quin target em dirigeixo i amb quina estratègia.
Per a qui canta, doncs?
Aquest tema és clarament pels joves, el proper serà més feminista. Els joves de la meva època vam créixer amb els valors del K3, de Doraemon, del detectiu Conan...
Ha dit «els valors d’en Doraemon»?
I tant! L’amistat, els somnis... Però des de fa deu anys, el reggaeton està fent molt de mal.
És la moda, dona.
El reggaeton tracta fatal les dones: «baixa’m el pantaló, fes-me no sé què...». Escoltar això em fa mal.
No li agrada ballar «perreando»?
No gens!
Va deixar de ser model per ser cantant. No tenia més glamur ser model?
És que sóc molt alegre, i quan fas de model et fan estar sempre seriosa.
Té raó. Per què les models fan cara de mala llet?
No ho sé, sempre m’ho he preguntat. Potser per crear una distància amb l’usuari, o perquè et fixis molt en la roba i no en la model.
De cantant es pot permetre estar més riallera?
És clar. I animant el públic. Això a la passarel·la tampoc queda gaire bé...
El tema es diu «Estem junts», perquè en companyia es va millor?
Hi ha moments per tot. A vegades va bé estar sol, per reflexionar, també per fer la teva feina. Però va bé estar acompanyat perquè quan sumes, vas més lluny. En companyia és molt fàcil trobar solucions als problemes.
En canvi, els de Junts estan cada dia més separats.
A veure si s’ho agafen com una indirecta...
Som massa individualistes?
Ens hi estem tornant amb les noves tecnologies. Un exemple són aquests influencer que només es mostren a si mateixos durant tot el dia. Això és ser molt egòlatra i individualista: mireu-me!
Li agrada que la mirin?
A l’escenari sí, perquè no en queda altra. Fora de l’escenari, depèn. Si em miren amb bona cara, sí. Si no, millor que no.
Com s’atreveix a dir en el seu tema que als vint anys res no és tan bonic com deien? Als vint anys tot és bonic!
No pas en la part laboral.
Touché.
Acabem d’estudiar, amb tots els nostres somnis, i ens hem d’agafar al que surti. Fins que no trobes la feina que t’agrada, passes anys fent tombs.
Pertany a una generació sense futur?
Una mica sí, amb la pandèmia han plegat empreses, els pressupostos pel que fa a art i cultura s’han reduït... I un concert amb cara i ulls requereix diners. Em preocupen els més joves, els que tenen setze anys, que comencen amb reggaeton.
La veig enfadada amb aquesta música.
Les nenes es pensen que el que diuen les cançons és normal. I ells també. No sé si és percepció meva, però darrerament sento més casos de violacions que abans. Jo sortia més tranquil·la quan era adolescent, que ara.
El reggaeton hi té a veure?
Ha fet mal. Normalitza coses que no són normals.
La seva cançó diu «somiàvem fer un món millor». D’això res, oi?
He, he, aquest tema el vaig escriure durant la pandèmia, és una mica pessimista. La Covid ja no hi és, però no sembla que el món vagi millor.
Quin és el mur que vol saltar, al qual fa referència cantant?
El de tots els artistes. Feia anys que cantava i ningú em coneixia. És saltar aquest mur i veure què hi ha a l’altre costat.
Ja l’ha saltat?
M’hi estic enfilant.
