Rita Payés: una dona amb un trombó

El Teatre Municipal de Girona va acollir ahir una dels concerts finals de la seva gira

Rita Payés

Rita Payés

Jordi Bianciotto Fotografia: Jordi Calvera

La seva veu càlida, el seu trombó i les seves cançons plenes de ressons d’una altra era (boleros, bossa noves, fados) han creuat davanteres, arquegen celles allà on van i capturen a artistes com a C. Tangana, que va comptar amb ella en la seva última gira. És Rita Payés i, en feliç tàndem amb la seva mare, la guitarrista Elisabeth Roma, acaba de tornar d’una gira de 15 actuacions per Europa (de França a Letònia), i es disposa a tancar aquest any de gràcia de 2022 amb una tanda de concerts que la va portar ahir al Teatre Municipal de Girona, dins del festival Temporada Alta.

Ella s’ho pren amb summa serenitat, es diria que donant les gràcies a les estrelles i evitant que les ovacions sacsegin el seu equilibri interior. «Fa temps que faig això, i encara que enguany hagi estat més de ‘boom’, la meva tònica és la de sempre: agafar les actuacions que surtin i fer les coses el millor que pugui», raona sense donar-se massa importància.

Atribueix el seu èxit entre les audiències europees «al punt exòtic, que sempre agrada», i al fet que el seu és «una cosa una mica eclèctica», aventura. Mescla del fons clàssic de la seva mare, professora de música, i del seu bagatge en el jazz: les seves veus favorites van de Billie Holiday a la contemporània Cécile McLorin Salvant (amb desviaments cap als mestres de la bossa, com el sigil·lós João Gilberto).

Música contra la voràgine

De Vilassar de Mar, on va néixer fa 23 anys, crescuda en la Sant Andreu Jazz Band (com Andrea Motis, quatre anys més gran), en el seu primer disc amb la seva mare, ‘Imagina’ (2019), va cantar a Bola de Nieve, Ariel Ramírez i António Carlos Jobim, i en el seu relleu, Como la piel (2021), va obrir l’enquadrament amb composicions pròpies.

Com la tèrbola Loca mente, que escapa als cànons genèrics i que va compondre un dia que es va apropar a la mar buscant pau. «Estava ratllada amb el món, vaig agafar la guitarra i en arribar a la platja me la vaig trobar repleta de gent, sense la calma que jo buscava». D’aquí va sortir una peça reflex de «la voràgine en què vivim tots, que estem una mica bojos», observa. «Són coses que m’angoixen i que a vegades es transformen en cançonetes», afegeix. Aquí, quan crea la seva música, no pensa en l’estil musical. «Algunes no sabria com classificar-les. És música, experiències sonores... Jo què sé en quina casella van».

Rita Payés durant una actuació

Rita Payés durant una actuació

El títol d’aquest segon àlbum, Como la piel, apunta «a les entranyes, l’arrel i la naturalesa» que representa el vincle maternofilial. «M’agrada com sona la paraula ‘pell’. Perquè el que dius és important, però gairebé ho és més com sona», fa notar Rita Payés, que al seu torn és mare d’una filla, Juna, de catorze mesos.

D’Elisabeth Roma ha pres un cert equilibri entre el rigor executiu i la llibertat de l’empremta personal. «És molt oberta, i encara que ella vingui del clàssic, si et surts de la ratlla no passa res», apunta. Càrrega amb el trombó des dels vuit anys, així que per a ella és «el més normal», indica. «Però entenc que des de fora encara sembli estrany que una dona el toqui».

Nova estrella

Qui és Rita Payés, la cantant que ha donat la campanada al costat de C. Tangana en els Goya 2022?

A ulls del públic, Payés és també, o potser, sobretot, la cantant que va robar focus a C. Tangana en ‘Te venero’ en la gala dels Goya, i que es va sumar a la ‘troupe’ de ‘El madrileño’ en la ruta per Espanya. Creu que Tangana «ni canta ni afina» tant com presumeix? «No ho fa malament», fa broma. «Que porti de gira una banda de trenta músics és per a treure’s el barret. Només per això ja l’admiro. Ens fa bé a tots».

L’inspira la seva manera de fondre gèneres populars amb pulsions electròniques i urbanes? «No sé si aquest és el camí que seguiré, però crec que és una opció inevitable», reflexiona. «És natural voler donar-li aquest punt de modernitat a la música. Però jo no tinc res clar. Segueixo la meva cerca».

Veu el futur com un full en blanc. «Ara, la idea és baixar revolucions i tenir temps per a compondre», medita en vigilies d’aquests concerts de fi de gira (després de l’Auditori de Barcelona i el teatre Municipla de Girona, els esperen Falset, el dia 9, i Madrid, 11), on compta amb el seu trio (Pol Batlle, Horacio Fumero i Juan Rodríguez Berbín) més un quartet de corda. I després? «Em tancaré una mica. No vull atabalar-me».

Subscriu-te per seguir llegint