Paul Newman: L’estrella que mai no ho va voler ser

Stewart Stern va ser el guionista de títols mítics del Hollywood dels 50, com Rebel sense causa. Era també molt amic de Paul Newman i Joanne Woodward. Va escriure el guió del primer llargmetratge dirigit per Newman, Rachel, Rachel (1968), i el de Deseos de verano, sueños de invierno (1973), interpretat per Woodward. Tal era la confiança que es tenien que, cap el 1986, Newman li va proposar a Stern que entrevistés la seva parella, a la seva primera esposa, als fills, el psiquiatre, els amics i els companys de professió amb els quals va treballar. D’aquestes entrevistes es desprendria una versió múltiple i en tercera persona sobre Newman. Una vegada ordenat el material, Newman li dictaria a Stern la seva pròpia versió dels fets, en primera persona.

Una forma singular de plantejar-se una autobiografia. Tan singular com ho va ser Newman, una de les icones masculines del Hollywood rebel dels 50 al costat de James Dean, que va morir massa aviat, i Marlon Brando, que es va embardissar en moltes batalles i polèmiques.

Una estrella que mai no va voler ser-ho i que a través d’aquesta autobiografia volia contrarestar i qüestionar al mite. Un tipus corrent que no va poder escapar a la pressió que comporta convertir-se en l’estrella cinematogràfica més important de la seva generació, el més cool al costat de Steve McQueen, l’heroi torturat d’adaptacions de Tennessee Williams i de William Faulkner. Un home que no volia fer-se vell, com tothom, i que assegurava que no es faria vell amb estil. També confessaria beure massa, no saber definir-se bé i que en una època de la seva vida es va convertir en una criatura sexual que deixava un rastre de luxúria al seu pas.

Tot això i més apareix en el llibre que va estar a punt de no existir. Cinc anys després d’iniciar la titànica tasca, Stern i Newman se sentien completament aclaparats, superats pel material que tenien entre mans. Newman se’n va afartar i el 1998 va cremar les cintes en les quals tenien registrades les entrevistes. L’actor i director va morir el 2008. Stern va morir el 2015. Woodward els sobreviu.

Res se sabia del projecte fins que, fent inventari en una de les propietats de la família, una amiga va trobar el 2019 els més de 15.000 folis amb les transcripcions d’aquelles converses. Melissa Newman, filla de la parella, i David Rosenthal, encarregat de l’edició del text final, van donar forma dues dècades després a aquestes memòries autoritzades que han servit també de base per a la sèrie Las últimas estrellas de Hollywood, dirigida pel també actor Ethan Hawke i estrenada el novembre passat a HBO Max.

Un llibre gestat d’aquesta manera tan poc habitual no podia tenir un títol millor que el de L’extraordinària vida d’un home extraordinari, publicat per Libros Cúpula. En el text s’explica a la perfecció com Newman va construir una espècie de cuirassa amb la qual protegir-se del món a través dels personatges, atractius i violents, durs o experimentats, cínics o íntegres, que va encarnar a Marcado por el odio, El zurdo, El largo i cálido verano, La gata sobre el tejado de zinc, El buscavidas, Dulce pájaro de juventud, La leyenda del indomable i Dos hombres y un destino, al costat de Robert Redford.

Revela igualment, intercalant en el relat de Newman els comentaris dels altres, aspectes de la seva vida privada i la seva manera d’entendre el cinema. Eliza Kazan, per exemple, assegura que Newman sempre va ser un actor molt honest, «hi ha alguna cosa en ell que no és més que una màscara, però a sota hi ha una ànima pura i que desitja fer moltes coses».

Un altre director, Richard Brooks, deia d’ell que era terriblement pragmàtic. El 1973 van coincidir i Newman li va dir que estava treballant a El coloso en llamas, aquella cinta de catàstrofes amb repartiment coral. «Oh, en això!», va dir Brooks, i Newman simplement li va contestar: «Sí, i no crec que estigui tan malament. És possible que faci una bona taquilla, fins i tot que sigui un èxit».

Arthur Newman Jr., el seu germà gran, està convençut que l’actor hauria pogut triomfar com a empresari, ja que «tenia una gran capacitat per a agradar a tothom». Especialment rellevant és el relat de com va començar la seva relació amb Woodward, quan encara estava casat amb la seva primera esposa, Jackie White. Newman escriu: «Joanne i jo no ens deteníem a preguntar-nos per la moralitat del que fèiem. Aquella nostra història es basava en la passió». Van passar mesos d’indecisió i qüestionament. «Però sí, vam fer totes aquelles idioteses pròpies de les estrelles de cinema, això de la luxúria i enrotllar-nos a tot arreu. Jackie no va rebre cap avís, no va tenir l’oportunitat d’enfortir-se o defensar-se».

Woodward postil·la que aquell període va ser com un llarg guió de cinema. «Hi havia una cosa meravellosa a viure aquella fantasia fins i tot per a algú que havia viscut tota la seva vida entre fantasies». Amb ella hi va estar 50 anys, una cosa insòlita a Hollywood. En contrast, la dolorosa experiència de la mort a causa d’una sobredosi del seu primer fill Scott, als 28 anys, relatada per Woodward: «Paul va anar directe al tanatori i em va assegurar que havia estat tota una experiència. En va fer prou amb entrar i estar amb ell i de sobte va ser capaç de plorar, de veure’l i estimar-lo».

Subscriu-te per seguir llegint