Entrevista | Nona Fernández Escriptora i actriu

«El toc de queda i les bombes eren el normal amb Pinochet, però vaig ser una nena feliç»

Nona Fernández

Nona Fernández / Elisenda Pons

Elena Hevia

L’autora xilena publica «Space invaders», una evocació de la seva infància durant els anys de la dictadura pinochetista. Llegir aquesta novel·lista, dona de teatre i activista és important si es vol conèixer bé el país andí. Fernández és autora d’una constel·lació de petites novel·les impulsades per la necessitat de recuperar els records individuals en un territori marcat per la desmemòria. Amb «Space invaders» (Minúscula), va ser candidata al National Book Award als Estats Units.

Tots els seus llibres adverteixen de la necessitat de tenir memòria, encara que fins i tot els records poden enganyar-nos. Com de necessari és això?

A Xile la memòria sempre ha estat en disputa. Qui és el que recorda i com es recorda?, aquesta és la pregunta. Perquè quan la memòria és explicada pels vencedors queden moltes coses que no surten a la llum. Vostès a Espanya ho saben bé.

Xile va recollir d’Espanya la nostra Llei d’Amnistia, una forma potser discutible de fer taula rasa amb el passat.

Això, això. Per això és tan important recordar. En aquest cas vaig voler fer un retrat que té a veure amb la meva experiència de nena i adolescent en dictadura. M’interessen les històries que van succeir prop de mi i que no van tenir mai espai en la història oficial o en la mediàtica.

En aquesta ocasió està la seva infància, que va transcórrer durant la dictadura. El seu record, no obstant això, és el d’un època feliç encara que a mesura que avança el llibre, apareixen ombres ominoses.

Jo vaig néixer el 1971, una mica abans del cop militar. La meva infantesa completa va succeir en aquesta època i no vaig tenir mai un punt de comparació amb una època democràtica. Per a mi el toc de queda, les apagades, les bombes i els veloris eren la normalitat, però això no treu que fos feliç. A més estàvem molt protegits pels adults que per diverses raons, la por, la pena o les ganes d’estalviar-nos inquietuds, tampoc parlaven d’això. Per això, bon part de la meva generació al principi no compreníem moltes coses. Després creem eines per a explicar-nos a nosaltres mateixos.

En el seu cas les novel·les, construïdes amb materials reals.

Sí, Estrella González era companya de classe. Aquí l’he retratat a través de l’evocació dels meus amics de llavors, que m’han transmès records molt diferents d’ella i moltes vegades, oposats.

La memòria és un problema?

Molt gran. És porosa, difícil de fixar i a vegades els records tenen molt de ficció. Potser l’única manera d’entendre records col·lectius quan parlem d’una societat és entendre que estan alimentats per moltes veus i que mai seran únics, com en la història oficial.

Com eren els seus records d’Estrella?

Era una nena com nosaltres. Un dia ens assabentem que era la filla d’un monstre, l’home que va estar darrere del Cas Degollados, el 1985, que va ser famós perquè el control sobre els mitjans de comunicació va començar a ser menys ferri en aquesta època i es va publicitar molt. El cotxe vermell del pare, espectacular per a nosaltres, nois de barri, que mai havíem vist un acte així, va servir per a segrestar els tres militants comunistes que van ser torturats i assassinats. En aquest mateix cotxe, als meus amics i a mi se’ns va convidar i vam anar a fer un volt pel barri, tota una aventura per a nosaltres. Amb el temps aquell record es va tenyir d’horror.

Els nens llavors jugaven a videojocs, el «Space Invaders» del títol. És una metàfora del fàcil que resultava matar en la dictadura.

Tots jugàvem amb les nostres consoles Hatari. Passàvem tardes senceres, perquè les tardes de la dictadura eren molt avorrides. És fàcil veure a la gent que surt al carrer a manifestar-se mentre un tanc de la policia els extermina.

Les manifestacions durant la dictadura van tenir un paral·lel en les revoltes de 2019. Per què l’economia més solvent de Llatinoamèrica no va saber solucionar els seus conflictes socials?

Recordar serveix per a entendre el present des d’un altre lloc. Segons la constitució de Pinochet, Xile és un Estat subsidiari. Això vol dir que només es fa càrrec dels drets socials si el món privat no s’encarrega d’això. D’aquí ve que hi hagi un predomini de la sanitat i l’educació privades i que l’àmbit públic en aquestes àrees sigui molt precari. I això és perquè constitucionalment no existeix una obligació.

D’aquí ve que des dels sectors més progressistes s’impulsés la idea de reformar la constitució. Però el setembre passat les urnes la van rebutjar. Per què no va prosperar?

Teníem un projecte de constitució molt progressista, almenys per al que és Xile. Plantejava una democràcia feminista i un Estat plurinacional. El que no interpretem bé va ser que existeix una gran quantitat de persones que mai voten i que són apolítiques (el que a Xile significa ser de dretes) i que a l’ésser el vot obligatori, en aquest cas van optar per rebutjar-lo. És probable que no sabéssim comunicar-ho bé. A més va haver-hi una gran campanya en xarxes, a l’estil Trump, tergiversant la realitat i la crisi econòmica, que tampoc va ajudar. La gent volia respostes ràpides. Però perfilar una nova constitució i després implementar-la era un procés massa llarg.

Amb aquest bagatge, sembla lògic que la seva literatura miri al passat i esclati en el present, no?

Sempre he mirat cap endarrere. He confrontat aquells fets amb un present insatisfactori des que tinc ús de raó. Avui seguim amb la mateixa constitució de Pinochet i és difícil trobar una porta de sortida perquè tot et retorna a la dictadura.

Subscriu-te per seguir llegint