«Tota guerra és pura salvatgeria»

Un jove de Tortosa a punt d’entrar al seminari, en esclatar la Guerra Civil de 1936 és captat per un capitost de la FAI-CNT. És l’inici de La tomba de L’Ebre, l’última novel·la de l’escriptor Andreu Carranza, on l’amor i la guerra s’entremesclen com a escenari d’una de les èpoques més fosques de Catalunya.

Recull records de la guerra des de petit?

Sense memòria no hi ha ficció, i tampoc hi ha realitat, no hi ha res i no som res... Com deia un dels meus autors de capçalera, l’argentí Jorge Luis Borges, de la mateixa manera que l’espasa o les eines de treball son una projecció de les mans, i el telescopi o el microscopi son una projecció de la vista, la paraula escrita és la projecció de la memòria. Això és rotund per a mi, els humans som paraules, som cúmuls de records, som memòria.

Les tertúlies eren com llibres oberts.

Fa 80 anys que es va acabar la Guerra Civil i tots, absolutament tots, hem escoltat alguna història sobre aquells fets. En el meu cas, de petit a la sastreria del meu pare, al carrer Major numero 16 d’Ascó, es reunia una tertúlia de gent del poble on es parlava de tot i sobretot de la Guerra Civil, menjars i caça. Aquests eren els temes predilectes.

Col·leccionista d'històries?

Més que col·leccionista, jo crec que m’alimentava d’històries, de totes aquelles coses que explicava la gent a la sastreria. Des de molt petit tinc records molt lluminosos de sentir explicar fets, acudits, anècdotes, històries d’amor i guerra... Hi havia veritables artistes en l’art de narrar, em seduïa això, la història i com l’explicaven.

Per què aquestes històries i no d’altres?

Hi havia tota mena de contalles, no només de desgràcies i tragèdies. N’hi havia moltes d’amor, de tendresa, de lúdiques, amb el sentit de l’humor de la gent del riu Ebre, patrons de llaguts, sirgadors, pagesos.

Va ser una tomba, l'Ebre?

El riu Ebre ha donat nom a la península i també ha estat frontera entre pobles, cultures i civilitzacions. Cartaginesos i romans, moros i cristians, carlistes lliberals, rojos i feixistes… Imagina’t! Som gent de frontera i a la memòria col·lectiva hi queda aquesta petja del conflicte permanent. A la sastreria de mon pare, els vells deien que el riu baixava tintat de sang, el riu convertit en una veritable tomba líquida.

Com era l'anarquisme de llavors?

L’anarquisme era majoritari al nostre país el 1936. Però dins del moviment llibertari hi havia diferents corrents. En esclatar la guerra civil van triomfar les tendències dels més violents, els partidaris de l’acció directa i van ser apartades de l’escena les altres. I el que va ser pitjor, dins dels partidaris de l’acció directa de la FAI i la CNT s’hi van infiltrar tota mena de personatges sense ideologia. Gent perillosa que potser no ambicionava una societat sense Deu, ni pàtria ni Estat. Les accions de violència extrema, sense control, a la deriva, que van protagonitzar així ho demostren.

Una època salvatge, sens dubte.

Tota guerra es pura salvatgeria. Es desferma el pitjor de l’esser humà. Però imagina com va ser la nostra guerra civil on es van enfrontar germà contra germà, veïns, parents, amics…

Dins d'aquell temps violent i lúgubre, és possible l'amor i l'esperança?

El tema de fons de la novel·la és la pregunta: com és possible que aparegui l’amor enmig d’un escenari de cruenta guerra civil? L’amor, el sentit de l’humor, la ironia, el somriure, la franca rialla, el riure (que és l’arma més eficaç de l’esser humà) en definitiva, la vida, sens dubte és el motor de la nostra espècie.

Subscriu-te per seguir llegint