«Treure’s el carnet de conduir envoltat de joves jo ja ho vaig viure»

L’argentí, nominat a un Goya com a director novell («En los márgenes»), dóna vida a la sèrie de Borja Cobeaga «No me gusta conducir» (TNT) a un tipus rondinaire i arrogant que va a l’autoescola complerts els 40 anys.

Sembla increïble que no hi hagués una sèrie sobre aquest tema tan comú.

Sí, és curiós que amb la gran quantitat de gent que condueix i que ha hagut de passar per aquest procés en una autoescola, ningú no s’hagi detingut a fer-ne una sèrie o pel·lícula. I quan es fa amb la mirada i l’afecte amb què ho fa Borja (Cobeaga) surten coses així. Jo crec que és una sèrie francament divertida, molt tendra i que fa goig veure.

Com va reaccionar quan li va proposar? Perquè, així de cop, pot semblar un tema menor.

Borja em va trucar i em va dir: «Tinc una cosa per proposar-te». Vam quedar per anar a fer un cafè i jo hi anava molt il·lusionat, perquè a mi Cobeaga em sembla un dels tipus que millor fa comèdia en aquest país. Quan em va dir: «És una sèrie que va sobre un home que es vol treure el carnet de conduir», i ho va deixar aquí, amb punts suspensius, jo vaig pensar: «Doncs quina bestiesa!». Em va semblar poca cosa. I no em va explicar res més. Però després em va enviar el guió i em va semblar estupenda. És plena d’aquelles milers d’anècdotes que tots hem viscut en el procés de treure’s un carnet de conduir, però, a més, té aquesta reflexió sobre quan anem arribant a certes edats, ens convertim en les persones que som i la possibilitat de tenir una segona oportunitat.

El seu personatge la té.

Lopetegui és un paio que s’acaba de divorciar, el seu pare ha mort recentment, s’està convertint en un rondinaire insuportable i té possibilitat de canviar. Em sembla molt bonic això que amb 45 anys hom pugui afrontar coses noves i començar a ser diferent.

Quan hi ha una persona intel·ligent darrere com Cobeaga, i les trames i els diàlegs destil·len intel·ligència, no hi ha tema menor.

Sí, la sèrie està molt ben escrita. Borja i el seu equip de guionistes han fet una gran feina. A més, té un sentit de l’humor amb què jo connecto molt bé, Bé, tots. Perquè no és una sèrie que busca la rialla, sinó que el sentit de l’humor es va desprenent de les situacions, dels personatges i és molt fluid. Rius en diversos moments, però és d’aquelles sèries que veus tota l’estona amb un somriure a la cara. I té una descàrrega de tendresa molt bonica. És curteta, però va cap amunt. M’agraden molt els capítols cinquè i sisè. Va guanyant i guanyant.

Sap per què va pensar en vostè per al paper?

Borja és molt fan de dues pel·lícules que vaig fer amb Víctor García León: Vete de mi i Los europeos. Li van agradar els meus personatges. Les comèdies de García León són negres, d’un humor molt amarg. I crec que això li agradava. Aquest personatge és un rondinaire al qual tothom li sobra. L’única relació que té amable és amb la seva ex. Potser això va ser el que el va inclinar cap a mi.

Vostè també va aprendre a conduir ja grandet. S’identificava amb Lopetegui en aquest aspecte?

Sí. Portant el guió em vaig adonar que hi havia moltes coses semblants a la meva pròpia experiència. Jo mateix vaig començar i vaig acabar a Conca.

Funcionen aquests cursos exprés?

Sí, sí. Tinc desenes d’amics que s’han tret el carnet allà. Tinc 47 anys i me’l vaig treure amb 41. Va ser perquè és un intensiu i en dues setmanes ho tens. No em venia de gust estudiar durant sis mesos.

Vaja, que és més que evident que era l’actor ideal per al paper.

A banda hi ha el que explica la sèrie: aquesta cosa d’estar envoltat de gent més jove jo ja la vaig viure. Aquesta sensació de què estic fent jo aquí amb tota aquesta mainada: no entenc els seus codis, em veuen com un ancià, tothom et diu senyor, et confonen amb un professor…

Lopetegui és d’aquells professors frustrats que vomiten el temari i ni el preocupen els alumnes.

Sent que està per sobre de tothom. Creia estar destinat a alguna cosa més gran, però la vida no li va regalar aquesta grandesa. És un escriptor frustat. No és al lloc que creu que el món li deu. I s’adonarà que potser no els ho deu.

Després de dirigir la pel·lícula «En los márgenes» diu que aquesta sèrie va ser un respir...

A veure, dirigir és un procés molt llarg, més quan has escrit el guió, i per treure’n alguna cosa has de ser molt obsessiu. Quan vaig arribar a la sèrie encara no havia acabat de mesclar la pel·lícula i repassava al camerino. A més a més, venia d’un drama molt drama: els desnonaments. I estava amb l’obra Una noche sin luna, que és un altre drama. Amb la qual cosa aquesta comèdia va ser un bàlsam per a mi.

Subscriu-te per seguir llegint