«Viure era una puta merda, i això que ho tenia tot»

El xef Raül Balam Ruscalleda explica a Enganxat el seu pas per l’alcohol i les drogues. Les memòries publicades per Columna en català i per Cúpula en castellà, escrites amb la col·laboració de la periodista Carme Gasull, conformen un testimoni de vida valent, cru i sincer.

A l’escola patia assetjament.

Jo era el marieta de la classe. Sempre vaig ser com molt nena i jo ho vaig passar molt malament, sobretot a l’institut.

Es poden rastrejar les causes d’una addicció?

No. Si jo hagués estat una persona d’èxit, heterosexual, m’hauria casat amb la millor dona, hauria estat addicte igual i hauria buscat la culpa en una altra cosa.

Quan es drogava, cercava culpables?

Sí, per la mare que m’havia tocat, la mare més dura, perquè era gai i ningú no em comprenia. Tant se val l’excusa, l’objectiu era anar a prendre. Fins que no veus que no hi ha culpables, ha de passar molt de temps.

Com ha estat, explicar-ho?

Fa temps que parlo de l’addicció. Avui és fàcil parlar-ne, no m’amago de res.

Va ser difícil a l’inici?

Arriba un dia que per fi t’adones de com n’és d’important haver sortit. Jo vaig tenir molt clar que volia explicar la meva història el dia que vaig començar a veure que la vida molava molt. He començat a viure fa cinc anys, a dir, hòstia, que ben parit és viure. Fins aleshores, viure era una puta merda, i això que ho tenia tot.

De l’alcohol a les drogues?

L’alcohol és la pitjor de les drogues i, a més, una droga legal. Si no haguessin arribat les drogues, seria un alcohòlic pur.

Diu que ha intentat suïcidar-se.

Sí. Va ser l’època en què volia sortir de l’armari i que no sabia com fer-ho. Ara, vist amb el temps, veig que va ser una crida d’atenció. Demanava ajuda.

Quina és la pitjor imatge que recorda de l’addicció?

Recordo un dia que per esperar el camell vaig decidir fer-me les meves necessitats a sobre, perquè si se n’anava, potser em quedava sense la meva dosi.

Mare meva.

Em tinc moltes. La pitjor: sempre que vaig a un caixer i hi veig cartons, penso que podrien ser els meus cartons. Els caixers són plens de gent que prové de bones famílies que no han pogut més amb ells i les seves addiccions.

Quan va saber que havia tocat fons?

Vaig agafar una depressió a principis del 2013. Un dia la meva germana va venir a casa, va veure paperines per tot arreu, i va dir als meus pares: «A en Raül se li ha anat de les mans». Em van preguntar què faríem. I allà vaig ingressar.

Distingeix entre el vici i la malaltia.

Jo pensava que era una mala persona, fins que em vaig adonar que és una malaltia. Recordo que sortia de treballar i deia avui no prendré, però ho feia. La malaltia em dirigia la vida.

Aleshores, es pot sortir.

No és un camí fàcil. Es pot sortir sempre que així ho vulguis. Se’n surt, sí, i se’n surt victoriós.

Subscriu-te per seguir llegint