«El vici és arreu, gràcies a Déu li tinc terror a la droga»

El cubà resident a Miami Nesty The Real Boy, s’ha unit a Alexander Delgado per crear el single i videoclip «Nadie te cree». Nesty, un renovador de la salsa -ha ideat el moviment salsafresh- ha estat a Espanya promocionant el tema, que formarà part del seu proper disc.

A vostè el creu algú, Nesty?

(Riallada) Déu n’hi do, quina primera pregunta, ha estat bona. Jo em penso que sí, que algú em deu creure (riu).

La salsa ha d’evolucionar?

És molt necessari que evolucioni, tots els gèneres musicals han passat per aquest procés. Ara li ha arribat el torn a la salsa, i per això estem nosaltres aquí. Estem fent això, presentant la salsa amb un to més refrescant. És salsa actualitzada.

Els puristes se li tiraran a sobre.

És cent per cent salsa. No és que estiguem fusionant-la amb reggaeton o qualsevol altra música, no. És totalment salsa. Respectant tots els seus patrons però evolucionant-la una miqueta pel que fa a les lletres i la sonoritat. Hem anat amb compte fins i tot a l’hora de triar amb qui fem les mescles perquè soni més actual. Aquest és el truc. Era un moment clau per a fer evolucionar la salsa.

Els joves actuals troben la salsa una mica antiquada?

Totalment, els joves d’avui no s’aturen a escoltar una salsa dels anys setanta o els vuitanta. Això nosaltres, que potser la sentíem a casa amb els nostres pares. Per a captar l’atenció de les noves generacions, has de fer-ho amb més feeling, parant atenció a l’actualitat, a l’urbà, a les tendències d’ara. El repte és no barrejar la salsa amb altres músiques, sinó vestir-la d’una nova manera, més moderna.

Per què els cubans porten tan endins el ritme i la música?

No ho sé, som una illeta molt musical. A Cuba, es respira art i música a cada cantonada. La salsa va néixer allà, és la fusió de diferents ritmes cubans. Som molt festers i balladors, tots els cubans tenim el ritme a dins, ja va amb el paquet, naixem amb el ritme.

Té fans, a Cuba?

Sé que a Cuba s’està escoltant molt tot el que faig. Lamentablement no hi vaig des de fa tres anys, va ser per enterrar el meu avi. Fa molts anys que visc a Miami, hi tinc tota la família, així que sincerament, no he trobat motius per tornar a Cuba. Però sé que la meva música hi està sonant. El meu somni, com el d’altres cantants cubans, és poder cantar a la nostra terra sense cap problema, sense cap escàndol. De fet, mai he cantat a Cuba. El problema dels cubans és diferent al d’altres llocs, esperem que canviï.

Quan tornarà al seu país?

Ara mateix no en tinc plans. Tot el que em quedava allà era el meu avi, i va morir. No sé quan hi tornaré.

Bé, viure a Miami deu ser quasi com viure a Cuba...

He, he, cregui’m que Miami és Miami i Cuba és Cuba, per molts motius. És cert que els cubans tenim fàcil adaptar-nos a Miami, n’hi ha moltíssims, ens sentim a casa. Viure a Miami és com viure a Cuba, però en color. A Miami hi ha de tot, fins i tot llibertat. És una ciutat que m’encanta.

També hi deu haver vici, si hem de fer cas de la famosa sèrie televisiva.

El vici és arreu, gràcies a Déu jo li he tingut sempre terror a la droga. I miri que en el món on em moc és el més normal del món, no crec que sigui una sorpresa per a ningú. És una benedicció que no m’atreguin els vicis, perquè et porten fins al més baix de la persona. La carrera que construeixes amb les teves mans, la pots perdre pel vici. Sempre me n’he allunyat. Vici a Miami? I tant, i a tot arreu. Cadascú ha de saber fer-hi front.

Fa temps va compondre Mala gente. N’ha conegut molta?

En aquesta indústria n’he trobat alguna, cosa normal. Però crec que a la meva vida ha arribat més bona gent que mala gent. I a nivell de dones -que d’això va la cançó-, mantinc bona relació amb totes les meves ex, llevat d’una amb qui vaig tenir certa fricció. És maco acabar bé amb una persona que va ser important a la teva vida. És difícil, però és maco.

Col·lecciona exdones?

(Riu) No soc home de moltes parelles, n’he tingut només tres. No és gaire, no?

Per a un cubà són poques, sí.

És molt poquet, eh?

Per mi que no és cubà.

Pa que tú veas, chico.

Subscriu-te per seguir llegint