Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Marc Marginedas Corresponsal de guerra

«Havia fet les paus amb la idea de morir»

El periodista Marc Marginedas DdG

El 4 de setembre de 2013, en el seu tercer viatge a Síria per cobrir la guerra, el periodista d’El Periódico Marc Marginedas va ser segrestat per l’Estat Islàmic. Va compartir captivitat amb 19 homes i quatre dones, la majoria cooperants i periodistes internacionals. Sis van ser assassinats. A ell el van alliberar als sis mesos. El documental Regreso a Raqqa, dirigit per Albert Solé, mostra la seva tornada a l'escenari d'aquell infern. A la recerca de respostes.

Tornar era una necessitat?

Vaig sentir una cosa similar al que experimenta el supervivent d'un camp de concentració alemany. Però no ha estat una teràpia -la vaig seguir durant un any en privat-, sinó una manera de mostrar al públic una història que ni molt menys està acabada.

Vuit anys després del seu alliberament, ha guanyat la memòria o l'oblit?

Els traumes existeixen, però per a mi el segrest tenia un sentit: la guerra de Síria va ser un aperitiu salvatge de la d'Ucraïna -un equivalent al que va fer l'Exèrcit alemany a l’Europa oriental-, i era important revelar el patiment dels civils. Una vegada allà, vaig observar que la insurrecció que ens rebia amb els braços oberts es transformava en una cosa monstruosa. Els sis mesos de captivitat em van ajudar a entendre-ho.

Podia pensar en l'infern?

Ser alhora informador i protagonista em va permetre veure coses que mai hagués vist.

Sorprèn la seva capacitat per a prendre distància.

No soc cap «superman». Sé el que és l'estrès posttraumàtic. El vaig patir a Algèria, el meu primer destí com a corresponsal, i vaig saber-lo controlar en les següents guerres -Txetxènia, l'Iraq, l'Afganistan- imaginant que era una mena de càmera i que el que tenia al davant no era la meva realitat. Però en el segon viatge a Síria això ja no em va valer. Vaig cometre l'error de sortir del país, on vaig veure com havien bombardejat escoles amb fòsfor, i agafar un vol directe a Barcelona. No vaig aconseguir trobar la casa d'una amiga que viu al Raval a la qual havia anat milers de vegades. Estava totalment desorientat.

El segrest era una altra pantalla. «Et matarem», li van deixar clar.

El segrest va tenir fases. A l'hospital d’Aleppo, on vaig estar un mes, hi havia unes mantes a terra i una ampolla d'aigua, i em vaig dir: «Això és el que tinc per ser feliç». Crec que la felicitat és una decisió personal. Tenir un grau d'acceptació t'ajuda a no desesperar. Jo em considero una persona creient i vaig resar fins a dir prou, fent voltes per la cel·la. El Parenostre, la fatiha [la primera sura de l'Alcorà]... Vaig arribar a un estat en el qual vaig sentir que el que hi havia al meu voltant no em podia afectar.

El volum de la crueltat va pujar -tortures, simulacres d'ofegament, privació d'aliments-, i vostè se sentia «en harmonia amb el món».

Jo havia fet les paus amb la idea de morir. No soc un kamikaze, m'encanta la vida, fer submarinisme, ballar. Però, com Neus Català li va veure sentit al seu tancament a Ravensbrück, jo lluitava per alguna cosa.

No anomena la por.

No pertoca. Quan em van alliberar, em van deixar abandonat en un camp prop de la frontera amb Turquia, controlat per l’Estat Islàmic. Era de nit, feia fred, podien tornar a capturar-me i si m'acostava a Turquia, em podien disparar. Es va imposar l'instint de supervivència.

Reconeixerà que és una cosa excepcional.

Vaig ser una persona que no ho va passar bé a l’escola. La meva no va ser una infància fàcil. No vaig ser feliç. Segurament això em va endurir. I durant la captivitat em va ajudar ser espanyol: no era el primer al qual colpejaven. «Hu ‘andalusi», deien, perquè ells estaven en el deliri d'Al-Andalus. En situacions així, hi ha motius per donar gràcies al cel: quan et donen més menjar, quan tens una bona conversa amb un company.

El temps s'ha de dilatar.

Intentes acostar-te als companys amb qui t’avens. A Pierre [Torres], als espanyols, adorava a Steven Sotloff, a John Cantlie -encara no sabem on està-, a James Foley. Al principi les condicions van ser més laxes i fins i tot jugàvem als escacs i al Risk. Això es va acabar quan els Beatles [tres dels gihadistes eren britànics] van assumir el comandament i tot es va convertir en un martiri.

Va entendre en algun moment la lògica dels botxins?

Els Beatles eren personatges amb greus problemes de personalitat. Abdel Bari, raper, ara detingut a Espanya, encaixava més en el perfil violent. Però Mohamed Emwazi [autor d'execucions filmades] no ho va ser quan va viure a Gran Bretanya. I Alexanda Kotey era un lladregot. Imagino que per a un musulmà que pot haver-se sentit marginat, tenir 20 captius occidentals a les seves mans els havia d'empoderar.

Emwazi va ser abatut per un dron el 2015, Najim Laachraui es va immolar a Bèlgica, dos són a la presó. Se sent reparat?

Hi ha hagut justícia molt parcial. Els perpetradors han tingut el seu càstig, però com és possible que una insurrecció que volia democràcia es convertís en aquest monstre? Un imam que entrevisto al documental diu una cosa molt interessant: «No sabem d'on va venir aquest grup, ni on va marxar».

Compartir l'article

stats