OPINIÓ

Montilivi Stadium

Una temporada en que hem deixat de comptar els punts per no baixar dedicant-nos només a gaudir

Míchel i els jugadors dels Girona, divendres a la nit després del final del partit a l’estadi de Montilivi celebrant una temporada d’èxit.

Míchel i els jugadors dels Girona, divendres a la nit després del final del partit a l’estadi de Montilivi celebrant una temporada d’èxit.

Jordi Bosch

Jordi Bosch

El divendres al vespre, amb un 7-0 al Granada, el Girona FC tancava la millor temporada de la seva història. A la darrera jornada ja ningú es jugava res, en el nostre cas es tractava de celebrar-ho i ajudar a Dovbyk a assolir el pichichi. Ja portàvem un parell de celebracions a Montilivi: primer assegurant la classificació europea i quinze dies després l’accés a la Champions amb la victòria sobre el Barça. Un col·lega anglès em va trucar hores després d’aquest partit, per felicitar-me sabent de la meva condició gironina. Em va preguntar pel nom del camp del Girona : Montilivi Stadium!. Ho vaig proclamar pujant la veu en pronunciar la paraula Stadium. Volia donar més envergadura a aquest enorme èxit que ha estat la perfecte comunió del públic i de l’equip a Montilivi amb el futbol ofensiu i desinhibit que ha agradat a tot arreu.

Aquest ha estat també l’any en el que hem deixat de comptar. M’explico. Ens han passat tantes adversitats en el passat, quedant a les portes de tantes coses, que ens havíem acostumat, setmana a setmana, a fer comptes. Fonamentalment es tractava de calcular els punts que ens faltaven per arribar als 40, xifra rodona que acostuma a servir per evitar el descens a segona. Enguany vàrem arribar a disposar de la meitat d’aquesta xifra abans d’acabar setembre!. Però hem gaudit tant del futbol del Girona que fins i tot jo, que solia convertir la xifra setmanal en un percentatge, ho vaig abandonar centrant-me directament a viure-ho sense pensar on acabaríem. Érem líders o compartíem el lideratge amb el Reial Madrid i el nostre futbol era aplaudit arreu. A un bar d’ambient futbolístic de San Sebastián vaig veure la victòria del Girona FC a la primera volta davant el Vila-real. Els afeccionats donostiarres que eren presents al bar em felicitaven pel resultat i sobretot pel joc. Òbviament vaig pagar la «ronda».

Vaig descobrir el discurs futbolístic de Míchel, el nostre entrenador, persona clau junt al director esportiu Quique Cárcel, el dia del seu debut el 14 d’agost del 2021. Veníem de dues promocions d’ascens perdudes per tant poc!. La dramàtica contra l’Elx a porta tancada i la del Rayo quan no vàrem saber rematar la feina. Les mesures d’allunyament sanitàries feren que aquella tarda xafogosa d’agost només 1.500 persones fossin a Montilivi. Guanyàrem 2-0 a l’Amorebieta però per mi d’aquell dia el més destacable fou la roda de premsa del nou míster: «nosaltres juguem per la nostra gent, el primer senyal d’identitat pel que lluito és ser competitius jugant bé, busquem protagonisme amb la pilota i essent agressius tenint-la».

Queda clar que en aquesta recta final s’han celebrat els èxits però gaudir ja ho venim fent tota la temporada. Especialment a Montilivi que ha estat ple a vessar. Aquesta màgia de Montilivi ha estat el centre d’un debat ciutadà arran que, classificats ja per les competicions europees s’oficialitzés que la UEFA no autoritza l’ús de grades supletòries en els partits que controla a diferència de la lliga. Això reduïa l’aforament de Montilivi en prop de 5.000 persones. Com que la resta de condicions reglamentàries les complíem va començar el debat. És millor anar a Montjuïc i que tots hi poguéssim ser presents malgrat el desplaçament massiu a Barcelona?. O assolit aquest repte d’estar a la Champions l’hem de viure al nostre camp com un fet històric que mai serà igual en un altre indret?. Reconec que jo mateix vaig estar alguns dies dubtant i comentant-ho amb família i amics fins que el pes del carpe diem, viure el moment, va acabar guanyant. Si hem d’anar-hi un partit sí i l’altre no, ens ho repartirem com a bons germans.

Crec que Delfí Geli, president del Girona, va saber centrar encertadament el discurs del club en el moment en que aquest tema ja escalfava l’ambient: els socis volien jugar a Montilivi i per tant calia intentar-ho. Míchel i els jugadors foren contundents en favor d’aquesta opció. La propietat es va saber alinear amb la situació i fer la feina que tocava. Evidentment aquestes primeres obres (cabines de TV, sala de premsa i de reunions) que s’hauran de fer dins de l’estadi abans de setembre fan pensar que la reforma total de Montilivi, pactada en el seu moment amb l’ajuntament per d’aquí uns anys podria accelerar-se. Tancat a casa durant la pandèmia un dia vaig trobar, triant coses d’un armari, un cendrer que es va fer com a record de la inauguració del camp el 14 d’agost de 1970. En aquell moment el nou estadi ens va fer somiar que es podrien fer coses grans. La veritat és que s’ hagut d’esperar però ha valgut la pena.

Subscriu-te per seguir llegint