Un escó a Westminster

«El momento Portillo», una anècdota viscuda a les darreres eleccions britàniques guanyades pels laboristes

Gràcies al sistema electoral britànic, Starmer podrà governar el Regne Unit amb un 34% per dels vots però amb 412 diputats.

Gràcies al sistema electoral britànic, Starmer podrà governar el Regne Unit amb un 34% per dels vots però amb 412 diputats.

Jordi Bosch

Jordi Bosch

S’ha girat la truita a la Gran Bretanya. Després de catorze anys de governs conservadors els ciutadans han donat pas als laboristes. En el peculiar sistema electoral britànic, amb un sistema majoritari de 650 districtes unipersonals, el vot tàctic per beneficiar o perjudicar altres candidats té molta menys importància que a altres llocs, com avui veurem a França. La gent sol votar al candidat del partit amb el qual simpatitza malgrat que tingui poques opcions d’assolir l’escó. I, tot, sota la influència de les peculiaritats demogràfiques i la seguretat que el sistema garanteix que algú pugui governar. Com Stamer, que ho farà amb un 34 per cents dels vots però amb 412 diputats.

Uns minuts abans de les 10 del vespre del dijous, hora britànica, era davant la BBC tot esperant els resultats del sondeig que des de fa més de dues dècades sir John Curtice i un equip de politòlegs elabora pel consorci de totes les televisions. Així s’asseguren que l’encerten o la pifien plegats. L’encert fou extraordinari. Va pronosticar 410 escons pels laboristes, dos menys dels que finalment han obtingut. Amb 650 circumscripcions en joc, sembla impossible. Un bon sondeig és imprescindible per mantenir obert l’interès de l’audiència i donar un cert contingut a entrevistes i comentaristes fins que tot just un parell d’hores després es coneix l’atribució del primer escó. Vaig tenir la sort de viure la nit electoral britànica del primer de maig de 1997 a la BBC, ja que vaig estar a Londres a la recta final de la campanya que va donar una gran victòria al laborista Tony Blair.

Aquell vespre de maig em vaig dirigir a Broadcasting House, la seu de la BBC pels grans esdeveniments corporatius, entre els barris de Mayfair i Marylebone. Fa uns anys hi vaig passar per davant tres nits seguides amb alguns dels meus nebots quan veníem de sopar i tornàvem a l’hotel. Encara em recorden que cada nit els repetia el mateix «rotllo» amb la meva experiència electoral britànica. Abans de començar saludava l’històric David Dimbley que conduïa el programa especial i a Jeremy Paxman que feia les entrevistes. Aquest home es va fer famós a tot el món unes setmanes després de les eleccions, quan al seu programa informatiu nocturn entrevistava Michael Howard, antic ministre de l’interior i aspirant al lideratge conservador. Li preguntava per un incident policial. Com que el polític evadia una resposta concreta, aquest li va repetir fins a dotze vegades, textualment, la mateixa pregunta fins que es va veure obligat a mullar-se. Després d’un sondeig només de percentatges, que va encertar a mitges, començava un lent degoteig de resultats tota la nit i matinada.

El meu periple de la nit electoral incloïa anar amb uns companys de la BBC al recompte de vots d’un districte que es presentava interessant. Era a Endfield Southgate, al nord de Londres, on Michael Portillo, ministre de Defensa, mantenia feia temps l’escó pels conservadors de forma molt confortable. Aquell vespre Portillo, que era el principal candidat a succeir a John Major com a líder del partit, va perdre l’escó i totes les opcions per substituir-lo davant la sorpresa del país.

El pare del polític era Luis Portillo, exiliat republicà, amic i adjunt a la càtedra de Miguel de Unamuno a Salamanca. Un text seu dels anys quaranta a una publicació universitària anglesa va donar a conèixer el cèlebre enfrontament entre Unamuno i Queipo de Llano a l’aula magma de l’universitat castellana (el «venceréis pero no convenceréis» del primer contra el «¡muera la inteligencia!» del segon). La pel·lícula Mientras dure la guerra d’Alejandro Amenábar recull aquest episodi. Avui Michael Portillo és presentador de documentals de viatges en tren famós arreu del món i viu amb la seva dona a Carmona, prop de Sevilla.

Aquella matinada es va produir un fet que va donar nom a l’anomenat «moment Portillo» que els britànics utilitzen per explicar com un sol fet concentra tota mena de desgràcies pels protagonistes. Així, la pèrdua de l’escó es converteix en el símbol de la derrota efectiva dels conservadors després de dècades i al protagonista l’exclou del futur lideratge conservador perquè ja no és diputat.

També aquella visita em va permetre conèixer les peculiaritats del procés electoral britànic. Com, acabat el recompte, a les tres de la matinada, tots els candidats , compareixen davant de la gent, escoltant en un escenari els resultats i el nom del guanyador.

Els discursos, amb Portillo explicant com s’ha de reconèixer una derrota en democràcia. Impecable. I, quan acaba la darrera proclamació, ja al matí, la reina Isabel II rebia a Tony Blair com a guanyador i li encarregava formar govern que a la tarda ja funcionava. Vaja, com aquí.

Subscriu-te per seguir llegint