Amaia Montero: La cantant torna amb tots els honors

Karol G va haver de pujar-la de nou a un escenari perquè quedés clar que Amaia Montero (Irun, 1976) és la més gran, almenys de La Oreja de Van Gogh. La venda d’entrades de la gira Tantas cosas que contar Tour 2026 ha estat una bomba malgrat els problemes tècnics -hi va haver una caiguda global d’Amazon-, i s’han esgotat les 100.000 entrades en una hora, fet que ha obligat a programar nous concerts en ciutats com Madrid, Sant Sebastià i Barcelona. Amaia Montero torna al grup que va abandonar el 2007 després d’onze anys de col·laboració per emprendre una carrera en solitari. De la nova gira cau el guitarrista Pablo Benegas, el mateix que la va convidar a finals dels 90 a unir-se a la seva banda en un garatge després de sentir-la cantar en una festa Nothing Compares to You i que, fill del diputat socialista Txiqui Benegas, va trobar en la música un alleujament després dels anys del plom.

Sigui perquè «la gent l’estima molt», com va advertir el seu ex Dani Martín a Évole, o per l’anomenat «pic de la reminiscència», aquest fenomen segons el qual la música que marca és la de l’adolescència, el cas és que La Oreja de Van Gogh no podria ni somiar una resurrecció igual sense Amaia Montero. Després de tres anys allunyada dels escenaris, en què només acaparava titulars pels seus problemes de salut mental -va arribar a estar ingressada-, i pel seu aspecte, n’hi va haver prou amb la seva interpretació de Rosas amb Karol G. a Madrid el juliol del 2024 per prendre la temperatura al públic.

Tot i que La Oreja de Van Gogh va néixer a finals dels 90, quan encara cuejaven el grunge i el britpop, Amaia Montero mai va caure en la temptació de fer concerts en xandall ni amb uns cabells fora de lloc. Fidel a les seves metxes, es presentava en els dosmil com la polida solista d’un grup d’universitaris. Després d’enviar una maqueta a Sony Music, van mentir assegurant que tenien 25 cançons, quan en realitat amb prou feines tenien les quatre que havien escoltat. Es van tancar tot l’estiu del 1997, van compondre gairebé una vintena de temes en dos mesos, i així eren les lletres. Però la dolça veu d’Amaia, reina del pop amb permís d’Ana Torroja, tornava irresistible qualsevol cursileria. El seu primer disc, Dile al sol, es va fer cèlebre. Després d’El viaje de Copperpot, la sort d’un dels grups espanyols que més han venut al món, amb més de vuit milions de discos, estava donada.

Però el 2007 Amaia Montero va marxar, i tot i que en solitari no li va anar gens malament, no van trigar a aflorar els seus problemes de depressió i ansietat. El 2022, després d’anys d’alts i baixos, una foto a les xarxes amb expressió absent i aspecte demacrat va fer saltar totes les alarmes: «Destruïda», en definició pròpia. Abans havia protagonitzat actuacions fallides -a Cantàbria la van acusar d’estar sota els efectes de l’alcohol- i controvèrsies, com la seva picabaralla amb Malú per suposadament haver-li dit grassa.

Sempre acurada amb el seu aspecte, i amb ressentiment per haver sigut jutjada amb més rigor per les seves relacions sentimentals i fluctuacions de pes que per una carrera musical d’altra banda impecable, Amaia Montero tanca el cercle als 49 anys. Ha trobat la pau al seu Irun natal, en un apartament amb golfes envoltat de zones verdes, i torna amb els nois amb els quals va començar la seva carrera. «Sentir que el temps ens estava esperant allà on ho vam deixar», ha escrit a les xarxes sobre la nova era. Caldrà esperar per saber si dura.