El mirall franquista

El dia 20 del passat mes de novembre es commemorava el 50è aniversari de la mort del dictador Francisco Franco i la veritat és que aital efemèride no va pas passar desapercebuda perquè televisions, ràdios, premsa escrita en paper, butlletins digitals, xarxes socials, tots es varen afanyar a omplir-nos de dades, informacions, comentaris i/o alguns exabruptes. En qualsevol cas el 20-N va servir enguany per escalfar un ambient social prou crispat per una certa manera de fer política, especialment a Madrid, que a molts ens ha fet enyorar aquella antiga «manera gironina de fer política» hereva directa del procés de la transició que sovint ens ha recordat l’amic, comentarista i analista d’aquest diari Josep López de Lema.

Franco, responsable últim i directe dels milers d’afusellaments que es varen produir un cop acabada la Guerra Civil, aplicant una estratègia de venjança i terror perfectament dissenyada i planificada, com molt bé explica l’historiador Paul Preston, en el seu indispensable volum El Holocausto español, es va resistir a deixar aquest món. El periodista Miguel Ángel Aguilar, que va estar al peu del canó tots aquells dies, va revelar que al dictador varen cobrir-lo primer amb un mantell de la verge del Pilar, però com que la millora no es produïa, varen col·locar-li al seu costat el braç incorrupte de Santa Teresa! El miracle que esperaven aquells que volien retardar l’inevitable, però, no es va produir i, per tant, aquella mort va donar peu a un nou període de la història mercès un procés de transició que tot i les dificultats del moment es va aconseguir trobar un camí per on transitar cap a la democràcia parlamentària envejada per molts i temuda per alguns.

Just ara fa deu anys, es va instal·lar al Museu d’Història l’exposició Girona en època contemporània en la qual s’hi projectava un documental amb les imatges del Caudillo baixant les escales de la Catedral i fent un passeig amb un automòbil descapotable pels carrers de la ciutat. El reportatge era del 17 de maig de 1960, la tercera i darrera vegada que Franco visitava Girona i ho feia, com demostraven les imatges, amb molta gent al carrer que l’aclamava i el victorejava. Coincidint amb l’efemèride del 20-N, l’Ajuntament de Girona acaba d’editar el llibre El franquisme a Girona on s’hi explica, des de diferents vessants històriques, aquesta realitat punyent de l’acolliment amable del nou règim. Un fet que tal vegada no es gaire conegut, però com diu l’alcalde al pròleg, «és un exercici de mirar-nos al mirall». El franquisme «va gaudir d’una bona salut a Catalunya», afirma el coordinador del treball, Lluís Serrano, mentre que l’historiador Josep Clara posa noms i cognoms als responsables d’una venjança ordida com un «exercici sòrdid d’odi, represàlia i mort» sota el comandament del general Camilo Alonso Vega. Depuracions, treballs forçats, control estricte de la comunicació escrita, gironins censors que vigilaven que ningú superés l’ortodòxia franquista, un repàs exhaustiu i oportú que interpel·la la nostra memòria individual i col·lectiva. Per la seva banda, Maximiliano Fuentes documenta la construcció ideològica del nou Estat dels vencedors de la guerra i ho concreta a la ciutat de Girona on, entre d’altres «iniciatives» es va propiciar el canvi de noms de carrers i places per tal d’adaptar-los a la nova realitat que s’estava imposant a sang i foc.

Tot i que potser no era necessari tant de rebombori amb motiu d’aquest cinquantenari de la mort del dictador, l’edició del llibre El franquisme a Girona ha estat oportuna perquè ens recorda que contra l’oblit sempre cal veritat històrica. Un mirall que ens mostra un passat de tristesa i de foscor, de silencis i de pors, de represàlies, venjança i morts a la matinada a la tanca del cementiri. I ho fa, justament, quan avui hi ha gent que, ignorants (o no) de misèries passades, utilitzen els mitjans que els proporciona la democràcia per intentar retornar a un passat autoritari, començant per crear sensacions de caos generalitzat com sembla que es pretén fer a la ciutat dels quatre rius. Com deia, però, la senyora Ibárruri, amb la passió que la caracteritzava... No pasarán!. n

Subscriu-te per seguir llegint