Del plató a la clínica de descans: el col·lapse de Ricardo Arroyo després d’anys de ritme extrem

Ricardo Arroyo (Vicente Maroto a La que se avecina, el popular “hombre cojín”) ha reaparegut després de molt temps fora del focus amb una confessió que fa basarda: diu que fa dos anys que està ingressat en una “clínica de descans” perquè “li va poder l’estrès” i va acabar encadenant urgències i diversos centres fins a estabilitzar-se.

De l’èxit televisiu al buit quan s’apaguen els focus

Arroyo és un veterà de la comèdia televisiva: va ser Higinio Heredia a Aquí no hay quien viva i una cara imprescindible de LQSA durant anys. Però, just quan deixa de ser “el de cada setmana” —i després de desaparèixer de la sèrie i de les xarxes— assegura que el telèfon deixa de sonar.

En una intervenció telefònica a El tiempo justo, lamenta sentir-se “abandonat” per part del sector i ho verbalitza sense anestèsia: “Quan tens popularitat… en quant desapareixes del grup, ningú se’n recorda de tu.” (Ell mateix també deixa anar que cap company li ha trucat mentre que el suport real li arriba sobretot de família i fans.)

El fil que ho lliga amb Loles León i l’entrevista amb Jordi Évole

El relat d’Arroyo connecta amb el que Loles León va explicar a Jordi Évole sobre les jornades extremes (ho deia parlant de l’etapa d’Aquí no hay quien viva, l’univers d’on acabaria sortint LQSA): passada a buscar a les 6 del matí, tornada a casa cap a les 12 de la nit, i guió a la 1 de la matinada per l’endemà. “L’estrès em va emmalaltir”, admetia ella.

Arroyo descriu una “pressa” semblant: treballar, arribar tard, menjar i estudiar, i tornar a llevar-se a les 6 o 7 per tornar-hi. El problema, diu, no era la fama: era el ritme sostingut durant anys.

Com l’ha destrossat l’estrès: cos i ment

El seu quadre no és només emocional. Arroyo parla de marejos, pèrdua de memòria i d’un deteriorament físic que l’ha fet viure amb por al carrer: “He tingut gairebé 20 caigudes.” La recuperació, a més, té un cost: es parla d’uns 3.000 euros al mes per l’ingrés i el tractament.

“Se t’obliden” també quan tens èxits: altres veus del mateix vertigen

Sense arribar al mateix extrem clínic, altres intèrprets han verbalitzat aquesta fragilitat de la memòria pública: Anna Castillo ho resumí així: la gent pot parlar de tu “dos dies” i després s’oblida. I Javier Cámara explicava que el públic “et fa el currículum” recordant només el que li ha emocionat i oblidant la resta.

En el cas d’Arroyo, aquest oblit no és una idea abstracta: és la sensació que, quan la maquinària s’atura, també ho fan els vincles. I ara, des d’una clínica de descans, intenta tornar a aixecar-se —literalment i emocionalment— pas a pas.