«La Casita» de Bad Bunny: el xou que va convertir el feminisme pop en aparador

Els concerts de Bad Bunny a Madrid han acabat parlant gairebé tant de «La Casita» com de les cançons. L’espai, inspirat en una casa tradicional de Puerto Rico i pensat inicialment com un homenatge a les arrels de l’artista, s’ha convertit en el punt més polèmic de la gira: un racó privilegiat de l’escenari on han aparegut famosos, influencers i dones joves ballant davant de milers de persones i de milions d’usuaris a les xarxes.

El debat va esclatar quan diversos vídeos van mostrar el cantant envoltat de noies amb cossos normatius, poca roba i actituds provocatives. Les crítiques van anar més enllà del simple xafardeig: molts usuaris van denunciar que allò que es presentava com una festa popular acabava funcionant com una zona VIP on el cos femení tornava a quedar al servei de la mirada masculina.

De «Yo perreo sola» a ballar per ser mirada

La paradoxa és evident. Bad Bunny ha construït part del seu relat públic al voltant d’una masculinitat menys rígida, la defensa de la identitat porto-riquenya i cançons com «Yo perreo sola», llegides sovint com una resposta al masclisme del reggaeton. Però a «La Casita», segons molts crítics, la imatge era una altra: dones seleccionades, gravades i exposades mentre l’artista ocupava el centre de l’escena.

Un dels comentaris més repetits a les xarxes ho resumia amb duresa: «És una masclistada històrica». Un altre usuari hi afegia una lectura de classe: «Molt inclusiva La Casita plena de noies guapes, famosos i milionaris». La crítica no apuntava només a Bad Bunny, sinó també a una cultura de l’espectacle que converteix la visibilitat en premi i el cos en moneda de canvi.

Ester Expósito i la contradicció més incòmoda

Entre les cares conegudes que van passar per «La Casita» hi havia Ester Expósito, María León, Marta Ortega, Chiara Ferragni, Ana de Armas, Úrsula Corberó, Penélope Cruz, Javier Bardem, Lola Lolita, Marcelo, Clarice Alves, Achraf Hakimi, Isi Palazón i Noah Schnapp, entre altres.

El cas d’Ester Expósito ha estat especialment comentat perquè l’actriu havia parlat abans de la sexualització del cos femení. En una entrevista sobre la pel·lícula «El talento», de Polo Menárguez, amb guió de Fernando León de Aranoa i repartiment amb Pedro Casablanc, Mirela Balić i Juan Pablo Fuentes, va dir: «Em continua sorprenent que, encara avui, es pugui posar preu al cos d’una dona i hi hagi persones que el comprin». També havia afirmat que un dels temes que més la tocaven era «com cosifiquem i sexualitzem, especialment les dones i el seu cos».

Per això, la seva aparició ballant a «La Casita» va encendre encara més el debat. La pregunta que molts usuaris es feien era incòmoda: on queda el discurs sobre la no cosificació quan el mateix cos entra, voluntàriament, en una escena pensada per ser gravada, viralitzada i jutjada?

La resposta d’Ester Expósito: «El problema és la mirada de la societat»

Expósito va respondre a les crítiques des d’un acte de Desigual a Eivissa. L’actriu va defensar que havia anat al concert a passar-s’ho bé i va carregar contra el que considera una lectura misògina de la seva presència a l’escenari. «Considero que el veritable problema radica en la perspectiva i els prejudicis d’una part de la societat molt misògina», va afirmar. També va dir que desconeixia el procés de selecció dels convidats: «No tinc ni idea de com funciona aquest procés, el desconec completament».

La seva defensa, però, no ha tancat la polèmica. Al contrari: ha obert una altra pregunta. Si el problema és només la mirada social, què passa quan l’espectacle ja està dissenyat perquè aquesta mirada existeixi? I fins a quin punt una dona pot reivindicar llibertat corporal dins d’un dispositiu que converteix aquesta llibertat en contingut viral?

Lola Lolita, la primera fila i el desig de ser gravada

La tensió també va esquitxar Lola Lolita, que va protagonitzar una discussió amb una altra convidada, Eva Smith, dins de «La Casita». La influencer va explicar que hi havia «overbooking» i que algunes persones buscaven «enfrontament». Segons la seva versió, va demanar a l’altra noia que deixés d’empènyer-la.

Eva Smith, en canvi, va donar una versió diferent: va assegurar que ella era a primera fila i que Lola Lolita li va demanar posar-se al davant. «No li havia de cedir el meu lloc enmig del concert», va dir. I va rematar amb una frase que resumeix perfectament l’esperit de la polèmica: «No sé si potser està frustrada perquè no ha pogut estar davant per ser gravada».

Una societat atrapada entre el discurs i l’aparador

La polèmica de «La Casita» de Bad Bunny no parla només d’un concert. Parla d’una societat que denuncia la cosificació, però continua premiant l’exhibició; que critica el masclisme, però viralitza els mateixos vídeos que diu qüestionar; que reivindica la llibertat del cos, però el sotmet constantment al judici de les xarxes. Potser el problema no és només qui sexualitza les dones, sinó com hem construït un sistema en què moltes vegades la manera més ràpida de ser vista és acceptar les regles d’aquest mateix aparador.