«Ens mobilitzem per quatre gats i som immunes a un genocidi»

El metge José (Pepe) Fernández Díaz (Candamo, 1956) acaba d’assumir la secretaria general de Metges del Món Espanya, després d’haver-ne exercit la presidència. El pas dels anys no ha aconseguit minvar el seu afany per promoure la salut global i defensar l’accés universal a la sanitat pública com un dret fonamental, i no pas com un privilegi. Després d’una llarga experiència als camps de refugiats del Sàhara, al setembre viatjarà de nou a Cuba per conèixer sobre el terreny la situació agònica de la sanitat a l’illa caribenya.

Després de dècades treballant en emergències humanitàries, té la sensació que el món és avui més solidari o, per contra, més indiferent al patiment de milions de persones?

Avui s’utilitza de manera impròpia i abusiva el terme «solidaritat», i això n’ha desvirtuat tant el concepte com l’exercici rigorós. Avui és possible mobilitzar mig barri i convertir en un acte solidari acollir i alimentar quatre gats que han aparegut, aparentment abandonats, en qualsevol cantonada; però sembla que estiguem immunitzats davant un genocidi despietat que s’està produint a pocs quilòmetres de casa, i ens costa confiar i donar suport a organitzacions que sí que estem en disposició d’estendre la mà i d’estar al costat de qui pateix les pitjors conseqüències de la violència i la injustícia. Per això em preocupen especialment la desinformació, els rumors falsos i l’absència de pensament propi i crític; em preocupa la facilitat amb què ens deixem enganyar, i em preocupa que no siguem capaços d’albirar el perill que això representa per a la salut de la societat.

Coneix bé els camps de refugiats sahrauís, que fa gairebé mig segle que depenen de l’ajuda internacional. Quines conseqüències sanitàries i humanes té un conflicte enquistat durant tants anys?

Per poder abandonar el poble sahrauí, primer caldria haver estat al seu costat, i la comunitat internacional no hi ha estat en cinquanta anys. Amb moltes dificultats i gràcies a la pressió social i política, la comunitat internacional va responent, de manera insuficient, per cobrir les necessitats bàsiques de 175.000 refugiats al desert, després d’haver estat expulsats violentament de la seva terra i de casa seva fa cinquanta anys. Sobreviuen i mantenen la dignitat amb un esforç immens i a costa de la seva salut. És lamentable la indolència i la incapacitat de l’anomenada comunitat internacional per oferir alternatives justes i acceptables a un poble que té el dret internacional al seu favor.

A finals d’estiu viatjarà a Cuba. Més enllà del debat ideològic, pot continuar sent un referent en salut pública malgrat la greu crisi econòmica que travessa el país?

Cuba viu una situació dramàtica perquè hi falta absolutament de tot, i no cal aprofundir gaire per relacionar la intensitat de la crisi humanitària amb el canvi en l’administració nord-americana. L’illa ha gaudit d’un sistema sanitari exemplar, amb indicadors equiparables als dels països europeus i, per cert, força millors que els dels Estats Units. En aquests darrers anys, el sistema sanitari s’ha deteriorat fins al punt de trobar-se al límit del col·lapse. Les farmàcies són buides, no hi ha medicaments; els hospitals no disposen de material ni de subministraments mèdics.

Inicia una nova etapa com a secretari general de Metges del Món. Quin sentit té avui l’organització i cap a on centra els seus esforços?

Mentre continuïn existint desigualtats tan notables en salut i la manca d’accés als serveis sanitaris bàsics continuï sent un factor de patiment i d’elevada mortalitat, Metges del Món tindrà tot el sentit. Ens orientem a reforçar i desenvolupar els sistemes públics de salut i a ajudar els grups de població que es troben en situació d’alt risc de supervivència o que tenen més dificultats per accedir als serveis sanitaris bàsics.

Reivindiquen una sanitat universal, mentre creix el pes de la sanitat privada. Anem cap a una sanitat de dues velocitats?

La sanitat pública ofereix una «tarifa plana» per a tota la població, amb més o menys prestacions. És legítim, i molt necessari, reivindicar i lluitar per la millor sanitat pública possible, perquè aquesta és la sanitat d’una sola velocitat: gratuïta quan la necessitem i a l’abast de la immensa majoria de la població. La «tarifa plana» de la sanitat privada només estarà a l’abast de molt poca gent; és a dir, la sanitat privada sí que té dues o més velocitats. Que ningú no s’enganyi.

Creu que podran conviure i col·laborar tots dos sistemes?

Els grans inversors volen convertir la sanitat, l’educació i les pensions en un negoci. Qui, tenint responsabilitats de govern, no ho vulgui veure es converteix en còmplice de la mercantilització de l’estat del benestar i, amb això, de l’inexorable increment de les desigualtats i de la injustícia social.

L’Organització Mundial de la Salut va quedar molt qüestionada després de la pandèmia. Va ser utilitzada com a boc expiatori pels governs o realment l’OMS necessita una reforma profunda per respondre amb més independència futures crisis sanitàries?

L’OMS disposa del marge d’autonomia i adopta decisions dins del marc que li atorga un sistema multilateral. No existeix un nivell d’independència ni d’aplicació efectiva de criteris tècnics basats en l’evidència científica superior al que practica l’OMS. Les ONG coneixem bé el valor que aporta l’OMS en salut pública, tant en la resposta a situacions de crisi —i no només a les pandèmies— com en el suport directe als sistemes de salut en desenvolupament.

Els moviments antivacunes han guanyat visibilitat i capacitat d’influència. Les administracions han de ser més contundents davant els qui difonen informacions falses que posen en risc la salut pública?

Al mateix temps que es difon aquest relat negacionista, es desacredita i es deslegitima l’autoritat sanitària; tot i que, en això, hi ha una responsabilitat clara de les polítiques públiques que, des de fa més de vint anys, contribueixen a afeblir les estructures de salut pública en tots els serveis sanitaris transferits. La intervenció directa dels polítics, sigui per treure pit o per desacreditar l’adversari, no contribueix a recuperar el concepte d’autoritat sanitària; fins i tot hi ha hagut moments d’autèntic esperpent i de vergonya aliena, com els viscuts amb la crisi de l’hantavirus a les Canàries.

I quina creu que serà la pròxima gran amenaça sanitària global?

La ciència i el sentit comú van de la mà: el canvi climàtic; la intensitat creixent dels moviments de persones arreu del món, inclòs aquest frenesí viatger que ens ha envaït durant les darreres dècades; el deteriorament del medi ambient i, amb ell, els nous patrons de comportament de les espècies animals i la seva relació amb els hàbitats humans; la intensitat dels intercanvis comercials... Tot apunta en aquesta direcció. Ja no es tracta tant de quina serà la pròxima amenaça, sinó del fet que no estem posant les bases per prevenir-la, actuar de manera precoç i minimitzar-ne l’impacte.

L’atenció primària travessa una crisi evident. Assistim al deteriorament silenciós del pilar del Sistema Nacional de Salut?

Així és. L’atenció primària pateix un problema organitzatiu de fons. És imprescindible repensar aquest nivell assistencial en funció de les noves necessitats i de les possibilitats actuals d’apropar els serveis i les prestacions a la població. Cal invertir amb criteri estratègic i pensar en una atenció primària per als pròxims vint o trenta anys, perquè em temo que els pedaços ja no siguin un remei eficaç.

Subscriu-te per seguir llegint