Les Fires de Narcís Comadira: un viatge per les olors d’oli fregit, encens i crisantems

Olor a oli fregit, a xurros ensucrats, a cera que crema, a encens, a «multitud humana» fent cua per recollir el cotó beneït de Sant Narcís, a calamars farcits o a tortell de puré de patata i mandonguilles amb salsa que sempre demanava per dinar el dia del seu Sant. L’olor «acre i punyent» dels crisantems que per Tots Sants portaven al panteó familiar, el perfum de cotó fluix de sucre blanc «perquè el meu tiet farmacèutic sempre repetia a la meva mare que no em comprés aquelles pomes vermelles amb una capa de sucre tenyida vés a saber amb què», l’olor de barretes cruixents i salsitxes de frankfurt «inundades» amb «mostassa líquida i picant» que «era com glòria del cel», perquè «quan un té 14 anys s’ho menjaria tot». Els moniatos caramel·litzats amb greix de porc i sucre que preparaven a casa «que ja s’han perdut per sempre», a panellets de pinyons que, encara ara, són els únics que li agraden. L’olor de pólvora cremada que acompanyava, amb els focs artificials, l’última comparsa de les Fires.

A través de les olors, però també dels sorolls i dels colors, l’escriptor gironí Narcís Comadira ha fet aquest dissabte un viatge en el temps per rememorar les Fires de la seva infància des d’un Saló de Descans del Teatre Municipal ple de gom a gom. Un exercici de memòria que ha inaugurat la primera edició de Les Fires en primera persona, un nou acte del programa que serveix de preàmbul a l’inici de la Festa Major i que cada any convidarà a un personatge de la vida gironina.

D’aquell àlbum de records «gairebé prehistòric», que Comadira ha situat entre el 1949 i el 1959, també ha recordat que les seves Fires eren les de les atraccions instal·lades a la Gran Via de Jaume I, «després van anar a la Devesa, però ja no són les meves Fires». «M’agradaven els autos de xoc i disparar amb balins a les parades de tir, a la muntanya russa em marejava i la nòria em feia por», ha assegurat. També ha recordat la barraca de titelles, la «Gran Feria de Ganado», la botiga familiar oberta també els dies festius, les cançons de Lola Flores que sonaven pels altaveus de les parades, el «Teatro Chino de Manolita Chen» on mai va saber què hi feien «perquè jo només era un nen i allò eren coses de grans» o la banda militar que desfilava per sota casa seva interpretant Los Voluntarios.

«Pensaran que soc un vell carregat de nostàlgia, però no enyoro pas aquell temps ni la llengua amb la que estaven escrits els programes, deu anys abans Girona estava plena de gent que fugia», ha assegurat. «El nostre món ha canviat i les Fires suposo que també, però en el fons sempre seran el mateix, un parèntesi estrany que s’espera tot l’any, un intent de complir el desig de cerca obsessiva de la felicitat», ha celebrat.

Tret de sortida a les Fires de Sant Narcís amb el "Toc de Rams"

Subscriu-te per seguir llegint