Josep "Pitu" Pujol: «Un cop retirat, mai més m’he tornat a calçar unes botes de futbol»

‘Va, Pitu, cap aquí! Pitu, cap allà! Vés-hi, Pitu, fot-li, Pitu!’ Encara era juvenil i acabava d’aterrar al Vilobí atret per poder jugar a Lliga Nacional. Mig any amb els de la seva edat li van valer perquè Benet Masferrer el reclamés pel primer equip a Tercera i allà, en aquell vestidor amb gent com Casellas, Xargayó, Cunill, Aja i companyia, va ser on va ser batejat futbolísticament com en Pitu. «Fora de l’àmbit del futbol, ningú em coneix per Pitu. Sóc en Josep», riu. Han passat uns quants anys des que el futbol es va acabar per a Josep Pujol (Girona, 1974) quan va decidir penjar les botes al Bescanó el 2012. Des de llavors, s’ha centrat la família, en la feina i en un altre esport, les curses de muntanya. El futbol és un capítol tancat, una pantalla superada. No pas perquè no l’apassionés, al contrari. Va ser la seva passió, el seu hobbie durant més de dues dècades des que va començar de ben petit al Maristes i el va dur a defensar les samarretes de Vilobí (1992-96), Sant Andreu (96-97), Manlleu (97-98), Palamós (98-99), Girona (99-02), Guíxols (02-03), L’Escala (03-09) i Bescanó (09-12). Tot i això, després del darrer partit amb el Bescanó va endreçar les botes en un armari i d’allà no n’han sortit. «Em moc molt per etapes. Des que em vaig retirar només he jugat a futbol al jardí de casa amb la meva dona, la nena i el nen amb unes porteries de plàstic. Guardo grans records de la meva carrera i miro i comento els partits del Girona i del Barça amb el meu nano, però de partidets amb els veterans o costellades, res de res. Mai més m’ha calçat les botes. Etapa tancada». L’adrenalina la troba amb les curses de muntanya ultra. «N’he fet un parell o tres d’ultra, però faig més maratons o mitges maratons», diu Pujol que reconeix que necessita «competir». No corre pas per guanyar, sinó amb ell mateix per rebaixar temps i assolir «petits reptes» personals.

Diuen els que hi van coincidir que tenir Pitu Pujol a l’equip era com jugar amb dotze. Corria i corria sense parar, mossegava i no parava d’empipar els rivals. Ah, i tenia una virtut que s’està perdent. «Si m’hagués de definir diria actitud, força i polivalència. Tret de porter, he jugat de tot, i això feia que al capdavall de cada temporada sumés molts minuts amb l’entrenador que fos. Malauradament, ara tot són especialistes i s’està perdent aquesta figura del combo multitasques», reflexiona el gironí que sí que admet que el seu millor moment va ser fent de migcentre defensiu. «Sempre m’ha agradat molt Javier Mascherano. Era un tipus així, que escombrava, però necessitava un perfil més creador al costat». I aquest altre perfil el posaven, entre altres, Jordi Matamala al Vilobí o Edu Vílchez i Jordi Melero al Palamós. «El Maestro menjava a part, però els dos Jordis, a l’àmbit gironí, eren diferencials. Estaven un punt per sobre».

Tres anys «ben intensos» al Vilobí amb una lligueta d’ascens a Segona B inclosa, contra Onda, Jumilla i Mallorca B van obrir-li les portes de la categoria de bronze. El Sant Andreu el va venir a buscar i, com que ja estudiava Administració i Direcció d’Empreses a Barcelona va acceptar. S’havia instaurat la Llei Bosman i molts jugadors, sense lloc a Segona A, havien caigut a Segona B. «El nivell era altíssim. Jugàvem contra Elx, Llevant, Castelló, Múrcia, Nàstic, Mestalla... Ens fotíem pallisses de bus ben bones però jo estava carregat de ganes i il·lusió i no em feia res». El curs va ser bo personalment tot i que va acabar en descens. Llavors, el va venir a buscar un punter de Tercera com el Manlleu on va viure un «any molt bonic» en què es va quedar a les portes de fer el play-off. El tècnic Julià Garcia se’l va endur a Palamós, que havia pujat a Segona B.

Aquell Palamós també va baixar a Tercera. «A la vida tothom ha de ser conscient dels seus límits. Jo era un jugador molt vàlid per Tercera; a Segona B vaig jugar mig centenar de partits, però era un altre ritme, un altre nivell, sobretot contra els grans clubs. Recordo Salillas del Llevant que era inaturable!» A partir d’aquí, una trucada de Pere Gratacós i Seni Comas el van repatriar cap a Girona. «No era el Girona d’ara, però era el Girona. I jo, encantat de ser-hi». A Montilivi s’hi va estar tres anys, el primer dels quals va ser «força mogut», amb l’aterratge de Constel·lació Esportiva i la remodelació de la plantilla a mig curs. «L’últim any ja amb els Roche i Narcís Julià es van posar les bases per al creixement que hi va haver a posteriori». Sortir de Montilivi no va ser cap trauma. Se’n va anar al Guíxols, també a Tercera i va fer feliç el pare i l’avi, fills de Sant Feliu. «Sempre em venien a veure des que era petit i va ser molt especial posar-me la samarreta del Guíxols», recorda mentre fulleja, emocionat, uns àlbums que li va regalar el seu avi amb «absolutament tots» els retalls de les cròniques dels partits que va jugar. «Recordo l’Espanyol B de Tamudo, Capdevila, al Barça de Celades, al Balaguer de Robert Martínez...».

Després de sis anys on s’ho va passar «pipa» a l’Escala i de tres més al Bescanó, va penjar les botes. Ara amb 51, és el director general de Selvafil, una empresa tèxtil de Maçanet de la Selva, capdavantera a Europa i especialitzada en la fabricació de fils tècnics per a la protecció solar en diferents àmbits d’aplicació, així com per a la protecció personal i la indústria. A la feina, intenta subratllar sempre «la importància del col·lectiu». «M’ho va ensenyar el futbol. Quan parlo de feina al grup faig servir simbologia esportiva. El tracte, la convivència, l’empatia...», diu un líder que ja ho començava a ser al final de l’etapa futbolística i que predicava amb «l’exemple i el treball».

Subscriu-te per seguir llegint