Aina Cargol, una olotina que guanya als dos costats de l'Atlàntic

Quart estiu d’Aina Cargol amb la selecció espanyola, quarta medalla. Aquesta vegada, el bronze a l’Europeu U20 disputat a Alytus i Klaipeda (Lituània), després que el conjunt entrenat per Rubén Burgos superés Bèlgica en el partit pel tercer i quart lloc. França, botxí de les espanyoles a semifinals, acabaria proclamant-se campiona. Amb només divuit anys, l’olotina continua acumulant medalles mentre viu una realitat poc habitual: competir durant l'any a la NCAA i tornar cada estiu per vestir la samarreta de la selecció.

Ara és a casa, aprofitant dues setmanes de descans abans de tornar a agafar un avió cap a San Francisco, on des de la temporada passada competeix amb la universitat. Girona se li va quedar petita després de debutar amb el primer equip amb només setze anys, i l’opció nord-americana va aparèixer en el moment just. Tot plegat mentre encadenava estius frenètics amb la selecció. Ara, amb una temporada universitària completada i una nova medalla al coll, és moment de mirar enrere i pensar què li espera. «La part positiva de tot plegat és que no he de decidir», explica. L’aventura nord-americana li permet ajornar una decisió que moltes jugadores han d’afrontar abans del que voldrien. Als Estats Units conviu amb unes instal·lacions i uns recursos difícils d’imaginar a Europa, però sense renunciar al bàsquet FIBA quan arriba l’estiu. «El meu somni és ser jugadora professional, però vaig any a any mentre no hagi de prioritzar», remarca.

El salt que va fer l’estiu passat al bàsquet universitari, però, ha superat qualsevol expectativa. A la NCAA les jerarquies acostumen a pesar molt. L’edat, els rols i els anys dins del programa solen marcar el protagonisme de cada jugadora. En el cas de Cargol, res d’això ha tingut importància. S’ha fet amb les regnes de l’atac del seu equip des del primer any i la resposta ha estat immediata. Els números expliquen millor que cap discurs el seu impacte: més de nou punts, tres rebots i quatre assistències per partit, amb una mitjana superior als trenta minuts sobre la pista.

L’impacte inicial, però, no ha alterat la seva manera d’entendre el bàsquet. «A San Francisco estic bé, agraïda per la importància que em donen», explica. Amb aquest rendiment seria fàcil pensar en un canvi d’universitat buscant un programa més potent o un contracte més important. Moltes jugadores aprofiten els acords NIL, que permeten obtenir ingressos pels drets d’imatge, per fer aquest pas. Ella, en canvi, no s’ho planteja. «Moltes jugadores canvien intenten aprofitar els contractes que ofereix el NIL, però a mi no em passa pel cap», remarca. Aquesta mirada també explica el seu paper amb la selecció. Cargol sempre s’ha definit com una jugadora que fa millors les companyes. A San Francisco ha après a conviure amb un bàsquet molt més físic i basat en el talent individual. «A Europa tot és més tàctic, allà el talent és tan alt que per si sol decideix partits», explica.

Aquest estiu, però, el canvi de xip encara era més exigent. No només havia de readaptar-se al bàsquet FIBA, sinó que la FEB la va incorporar a una selecció U20 tot i ser encara en edat inferior. Nou entrenador, noves companyes i només cinc setmanes per construir un equip competitiu. «En trenta-cinc dies vam haver de generar dinàmiques d’equip». Per a Cargol, també era un repte personal. «Els tres estius anteriors van ser amb el mateix bloc, aquest suposava un repte d’adaptació», explica. El desenllaç, però, ha estat el mateix de sempre: una altra medalla. «Sembla que, a l’anar amb la selecció estiguem obligades a tocar metall, però la realitat és que no és fàcil», reivindica. «Fins i tot jugues amb un punt de pressió, però ara, amb temps per respirar, veig que el que hem fet té molt mèrit», explica.

Pel camí s’ha tornat a trobar amb França, una rival que ja forma part de la seva història amb la selecció. Aquesta vegada les franceses han acabat aixecant el títol, però l’olotina continua guardant un record especial de l’estiu passat. «Guanyar l’últim or contra França, que hi havia rivalitat, va ser quelcom únic», explica. «Va ser el meu millor estiu de tots quatre», recorda. Ara torna a San Francisco per afrontar un nou curs universitari mentre continua cremant etapes en el bàsquet formatiu espanyol. El moment d’escollir entre el camí acadèmic i el professional acabarà arribant. Però encara no. De moment, Cargol continua vivint entre dos mons sense renunciar a cap dels dos. Durant l'any tornarà a competir a la NCAA. A l’estiu vesteix la samarreta de la selecció. I, de moment, el balanç continua sent impecable: quatre estius, quatre medalles.

Subscriu-te per seguir llegint