Tota la seva carrera l'havia viscut al Numància, el seu club. L'han espavilat aquests tres mesos lluny de casa seva?
Sí. Tothom es marca reptes a la seva vida. Quan vaig començar com a tècnic volia fer-ho de mica en mica, anar escalant. Les coses em sortien bé; amb ascensos i alguna promoció. Vaig obtenir la recompensa que buscava, entrant en el món professional com a tècnic, fent d'entrenador de porters...
De porters? Ho he sentit bé?
I tant! Ho compaginava amb el filial i el juvenil de Divisió d'Honor.
I com acaba Pablo Machín fent d'entrenador de porters?
Aquesta figura no existia al Numància i els porters s'entrenaven com podien. Sempre he estat una persona molt inquieta, em vaig formar i un dia a la setmana entrenava els meus porters del juvenil i també els de Tercera Divisió. Amb el pas del temps es va crear com una obligació; no remunerada, ho feia perquè m'agradava. La gent del club va pensar que era la persona indicada i així ho vaig fer durant un temps. Després vaig ser segon entrenador a l'espera de complir la meva il·lusió: entrenar el Numància, que sempre ha estat el meu equip. Ho vaig aconseguir. I llavors vaig pensar: si ho he fet aquí, per què no fer-ho a fora? Era un repte estar lluny de la família. M'ha enriquit i m'ha fet més fort.
Com ho ha portat?
La família ha vingut algunes vegades a veure'm. Per Setmana Santa, algun partit... Al principi, la meva dona em preguntava si la trobava a faltar. Jo sóc molt sincer i li deia que no... És que era veritat! Em passava el dia a Montilivi fent coses i només se'm feia estrany quan arribava a casa i no hi havia ningú.
Tothom parla del Numància com un club modèlic. És molt diferent del que ha vist al Girona?
Crec que el Girona té moltes possibilitats de ser millor del que ho ha estat el Numància. És una ciutat més gran, amb més habitants i té més marge de millora. Allà ja s'ha viscut tot i la gent al final es cansarà del futbol professional. El Girona té un potencial humà i enorme, tot i que pot millorar moltes coses.
