En el seu 50è partit a Segona Divisió A, David Juncà es va estrenar com a golejador diumenge al migdia a Gijón. Va ser una diana èpica que fer esclatar d'alegria la banqueta visitant a més a més de fer saltar del sofà els aficionats gironins que seguien el partit des de la televisió. El de Riumors passa segurament el seu millor moment com a futbolista d'ençà de l'arribada de Pablo Machín a la banqueta. El sorià li ha trobat la posició perfecta, el carril esquerre, des d'on defensa i ataca i, als seus 20 anys, s'ha convertit en un dels grans patrimonis del Girona. I això que de lateral no en tenia res quan va arribar el 2010.
De fet, s'hi va trobar gairebé de casualitat quan en un entrenament Raül Agné li va dir que s'hi col·loqués perquè Dani Bautista estava lesionat. "Al principi, em superaven per tots costats però ara ja m'hi he adaptat", explica. De mica en mica, Juncà ha anat vencent la timidesa lògica d'un noi que amb 16 anys va entrar a un vestidor professional amb jugadors de la categoria de Jandro, Gerard López, Despotovic, Moha, Ángel Martínez o Santamaría. El futur no el preocupa, assegura, i només pensa en el proper partit contra el Betis. Això sí, de moment la seva situació contractual no està gaire clara ja que mentre el director esportiu Quique Cárcel assegura que "té un altre any" de contracte, Juncà diu que la seva vinculació amb el Girona finalitza aquest 30 de juny. En aquest sentit, Cárcel nega que de moment cap equip hagi trucat a la porta del jugador. "Quan un jugador va progressant pot tenir més cabuda a clubs més importants però ara som aquí", explica al mateix temps que admet que han de començar a parlar. "El seu tema el tractarem perquè ho hem de fer però no em preocupa", diu Cárcel.
La Masia, Palma i Montilivi
El camí per arribar fins aquí ha estat llarg i ara és el moment de gaudir. "El que hagi de venir, ja vindrà", diu. Enrere queda aquell 17 de desembre del 2011 en què Raül Agné el va fer debutar a la categoria de plata contra el Nàstic. Va ser només un minut i per perdre temps. Tenia 18 anys acabats de fer i feia poc més d'un any que havia arribat al Girona procedent del Mallorca. Format al planter del Figueres, quan tenia 12 anys el Barça el va captar i va ingressar a la Masia. L'experiència no va acabar de ser del tot satisfactòria i acabaria deixant Can Barça dos anys després. "Va ser dur perquè vaig haver de marxar de casa amb 12 anys. Recordo que cada cap de setmana tenia unes ganes boges de tornar", detalla l'empordanès, que va coincidir a La Masia amb Rafinha, Jonathan Dos Santos i Bojan entre altres. "No estava gaire centrat", reconeix entre rialles el 23 blanc-i-vermell. Tancada l'etapa al Barça, Juncà va enfilar cap a Palma. Després d'un bon primer any, el Mallorca el va descartar al final del segon perquè "no era gaire fort físicament i van decidir apostar per un noi d'allà". Tot plegat va fer que amb 16 anys, l'extrem altempordanès es quedés sense equip. El Girona el va fitxar pel juvenil però després de veure'l en acció, Agné no va dubtar a incorporar-lo als entrenaments del primer equip tot i la seva joventut la l'estiu del 2010.
"És un noi de poble. És valent", va dir Agné, un dels primers dies d'ell. El seu debut amb el Girona va ser un amistós al camp del Llagostera (2-1). Durant un any i mig, Juncà anava i tornava de Riumors a Montilivi amb cotxe amb Agné i Rodri, aleshores segon entrenador perquè encara no tenia carnet. "Cada entrenament se'm feia etern. Va ser molt dur al principi", recorda un Juncà que revela que algun dia fins i tot va vomitar després d'una exigent sessió.
De les primeres temporades a Montilivi, Juncà recorda amb estima companys com Moha, Gerard o Dani Tortolero. "Al primer moment impressionaven molt per tot el que havien estat però després eren grans persones i es van portar molt bé amb mi". Juncà va fer una relació molt especial sobretot amb l'aleshores capità Gerard López, el qual no comptava per a Agné i no entrava mai a les convocatòries. "Els dissabtes sempre ens quedàvem a entrenar junts en solitari amb els jugadors no convocats", revela.
