El que està fent el Girona és increïble. Per treure's el barret. Un estiu més, rebombori de torn, neteja de mig vestidor i a resar. Tot plegat, amanit amb un dels pressupostos més baixos i el cinturó de la LFP, que cada any estreny més. Entre Oriol Alsina, Pablo Machín i Quique Cárcel van fer el que van poder. Malabarismes per quadrar números, picar a moltes portes i el que fos necessari per intentar construir una plantilla amb cara i ulls. Amb tot aquest panorama, pensar en plantar-se a una jornada per tancar la primera volta amb 35 punts era massa agosarat. Aquest Girona ho ha aconseguit i aquí no hi ha res a dir. Chapeau. Criticar ara el cos tècnic, assenyalar els jugadors o calar foc a la presidència, no tindria cap sentit. Passi el que passi en els propers mesos, tothom pot jugar-se el coll que la permanència serà una realitat. Fer el play-off no serà fàcil; pujar a Primera és una utopia amb majúscules. És difícil saber, però, si el Girona aguantarà el ritme. I més, tenint en compte la gestió de la plantilla que ha triat Machín i el seu staff. El 0-0 contra el Mallorca és un pas endavant pel que fa a punts i a la classificació, però alhora també un punt en contra en la gestió del sorià amb la plantilla. Una gestió prou positiva com diuen els resultats, però amb algunes incògnites difícils d'explicar. Vint jornades han servit per parlar d'un Girona sense pla B, amb una desena de jugadors sobreexplotats i amb la resta de vestidor sense quasi protagonisme. Una aposta arriscada amb un desenllaç imprevisible.
UN ÚNIC DIBUIX
Machín és un dels grans artífexs de la miraculosa permanència del curs anterior. Ell i el seu 5-3-2 van ser la clau perquè el Girona eixugués una distància que semblava inabastable i perquè se salvés, quan gairebé ja ningú hi creia. Les aturades d'Isaac Becerra i els gols Alfredo Ortuño el van ajudar, és cert, però el seu sistema revolucionari va sorprendre a tothom, rivals inclosos. Un encert que ha tingut continuïtat aquest curs, però que ha anat perdent el factor sorpresa a mesura que han passat les jornades. Aquest dibuix ha donat punts; això és innegable. Gairebé cap equip juga així i la majoria d'adversaris se les han vist magres per plantar cara a una aposta com aquesta. Fins que Valeri Karpin va ensenyar el camí. És un gran mèrit que tot un Mallorca s'adapti al modus operandi gironí. Aquí Machín té raó. Però un cop arribada a aquesta situació, quina és la solució? Pel que es va veure dissabte, cap ni una. La temporada passada, a Ponferrada i en un partit a vida o mort, el Girona va fer servir el 4-4-2. Va funcionar. Aquest curs, l'equip també s'ha reajustat depenent del resultat en alguna ocasió, però ha estat un miratge. Contra el Mallorca, no hi va haver revolució. Ni tan sols un retoc. És esclau aquest Girona del 5-3-2? No hi ha més alternatives, sobretot quan el rival t'encerta la jugada i t'anul·la amb la teva mateixa carta? Cal un Pla B i que aquest no només sigui per a una emergència, sinó que també pugui aparèixer com una carta vàlida per lluir-la de bon inici.
SENSE REVULSIUS
Dissabte es va viure una situació irreal. Sorprenent. Cada míster és lliure de fer el que vulgui, tot i que crida l'atenció que el Girona només fes una substitució en un partit travat contra el del Mallorca i amb 0-0 al marcador. "Si hagués vist que algun canvi ens podria haver fet anar a millor, l'hauria fet. Però l'equip estava bé", es justificava Pablo Machín en roda de premsa. Una decisió respectable, però que costa de pair. El Girona aguantava el tipus, sí. Va gaudir d'alguna ocasió, és cert. Però era evident que li costava avançar línies i que necessitava alguna mena de revulsiu. Pel que sembla, però, d'aquests no n'hi ha. I això que la plantilla disposa de 23 jugadors, a banda del filial. Va entrar Aday per Coris, el dejà vu de les últimes setmanes. Un intercanvi de cromos obligat que no va servir de res. Sembla que Jandro, Pablo Íñiguez, Christian Alfonso, Juanlu i Gerard Bordas no podien aportar quelcom diferent. Tots ells van monopolitzar la banda fent exercicis d'escalfament i de ben segur que van marxar cap a casa amb la mosca a l'orella.
Això només serveix per subratllar la poca confiança que Pablo Machín té en una part de la plantilla. I quan es parla de confiança, es tradueix en si un futbolista juga més o menys. En dades merament objectives. Aquí, els números parlen de manera molt clara. Són 10 els jugadors que han disputat més de 1.200 minuts: Becerra (1.800), Cifuentes (1.771), Lejeune (1.703), Pere Pons (1.661), Richy (1.653), Granell (1.617), Ramalho (1.572), Felipe (1.462), Sandaza (1.421) i Mata (1.281). Són els homes de confiança de Machín. Els pesos pesants. Els que gairebé ho juguen tot. Capítol a part mereixen Juncà (971 minuts), Eloi Amagat (742) i Coris (455). Han entrat més o menys, de manera interminent. Lesions i decisions tècniques els han fet o no jugar. El problema rau en el fet que els 11 futbolistes restants (Aday, Mas, Jandro, Pablo Íñiguez, David Garcia, Bigas, Christian Alfonso, Juanlu, Cristian Gómez i Geard Bordas) han jugat menys de 300 minuts. Molt poc. Massa poc. Què vol dir això? Que Machín confia molt en un onze, però que el protagonisme de la resta de l'equip és gairebé testimonial.
Perillós i per dos motius. El primer, perquè aquesta lliga és molt llarga i cal tenir a tothom activat. Les lesions i les sancions són a l'ordre del dia, així que com més jugadors se sentin importants, millor rendiran el dia que els toqui aportar. I segon, perquè això pot desgastar el vestidor. Què deuen pensar, per exemple, Bordas, Juanlu o Cristian Gómez, quan cap d'ells arriba als 100 minuts a la lliga? Què li deu ballar pel cap a Christian Alfonso, quan aterra a Montilivi per créixer com a futbolista i veu que només ha participat en 112 minuts? Jandro sabia que el seu paper no seria el de temporades anteriors, però realment tan poc pot aportar com per haver aparegut només 260 minuts?
JUNCÀ, ON ETS?
El Girona troba a faltar David Juncà. Ha guanyat partits sense el de Riumors, sí. Però, curiosament, els resultats favorables han estat escassos des que el carriler ha desaparegut del mapa. Les lesions mai vénen en bon moment, però la que ha patit Juncà ha estat especialment estrambòtica. Davant el mutisme del club, ha estat el Doctor Machín el que cada setmana ha aportat el seu granet de sorra i ha anat donant pinzellades del seu diagnòstic. I quan semblava que tot estava arreglat, quan el mateix Juncà s'entrenava amb el grup, nou revés. Dos partits s'han jugat aquest 2015 i dos partits sense el gironí. El trencament fibril·lar ja és història i ara sembla que és una sobrecàrrega l'obstacle perquè torni. Ningú amaga que Coris, Bigas o Aday han complert quan els ha tocat ocupar la seva posició. Cap, però, és tan específic com David Juncà. I aquella banda, sense ell, trontolla més que de costum. Insisteix massa Machín en parlar de les sensacions del jugador i en subratllar que les proves mèdiques no hi troben cap problema. Si a això li afegim que Juncà acaba contracte el 30 de juny i que més d'un equip el ronda, malament. Segur que el gironí vol tornar i que si no juga és perquè físicament no està al cent per cent. La poca o escassa informació que arriba des de Montilivi al respecte, tanmateix, juga ben poc al seu favor.
«CHE, QUÉ BUENO QUE VINISTE»
El Girona està en venda. Notícia. O potser no tan notícia. Fa temps que informacions com aquestes sobrevolen l'actualitat del club. Des de l'interior de Montilivi se li dóna solidesa a aquesta versió i, aquesta vegada sí, podria ser realitat en les properes setmanes. La propietat actual ha tancat l'aixeta des de fa temps i la situació econòmica comença a ser angoixant. Cal trobar solucions i és lògic que es busqui una injecció de capital per mantenir amb vida el club. Realment, l'aterratge d'un grup argentí és la millor opció? Si tot plegat es simplifica en més diners i en salvar el futur immediat del Girona, sona prou bé. Però les informacions que giren al voltant de l'advocat i empresari Ricardo Pini (el cap visible de l'operació) no convidarien a l'optimisme: va sanejar un club xilè, però va acabar investigat per operacions estranyes, per exemple. Negocis d'aquesta mena no solen acabar bé. Canvis de seu, fitxatges sense solta ni volta (els sona un tal Emmanuel Biancucchi?), gent desconeguda que fa i desfà... Saber què passarà el dia de demà és, ara mateix, impossible de desxifrar. Això sí: l'últim argentí que va ficar cullerada al club va ser Mauricio Novach. Va ser venut com un assessor extern del Consell, però a l'hora de la veritat,se'l recordarà més pel timeline del seu fill al Twitter que no pas per fer cap bé al Girona.
