El Girona de Rubi era l'elegància, l'aposta pel futbol de toc; un estil en què mimar la pilota era primordial. Un equip tan ferotge en atac i sòlid a casa com, a vegades, tendre al darrere i superat en alguns escenaris. El Girona de Pablo Machín és l'ordre, la practicitat. L'eficàcia. Defuig de l'estètica; hi prima el treball, el sacrifici, la lluita. Tots dos estils són ben vàlids en el món del futbol, un esport gens capritxós, que premia a uns i a d'altres. Si amb Rubi es va fregar l'ascens, amb Machín, va camí de batre's tots els registres. És cert que a la lliga encara li falta un món per acabar-se i que pot passar de tot. També és cert que aquest Girona, a dia d'avui, no ha ni lligat la permanència. Però tenir 44 punts a aquestes alçades del curs, ocupar la segona posició i la tossuderia d'estar cada setmana batent els seus millors registres, fan d'aquesta una plantilla capaç de tot. Capaç de treure de polleguera José Bordalás i mig Alcorcón; d'encadenar la tercera victòria consecutiva; d'allargar fins a sis les jornades sense perdre. Aquest Girona és capaç de tot. Ja no és una casualitat el que està fent. Ahir, després d'una primera part soporífera, va trobar l'escletxa per superar la muralla de l'Alcorcón fins al punt de ballar un rival que no només va acabar amb deu homes al damunt de la gespa, sinó que es va endur un 3-0 cap a casa.

Ben pocs dels prop de 5.000 espectadors que ahir es van citar a Montilivi podien imaginar-se, al descans, que el seu equip acabaria golejant l'Alcorcón. Els primers 45 minuts recordaven, i molt, als 90 de fa tres setmanes contra el Mallorca (0-0). Els balears van desactivar el 5-3-2 del Girona, van fregar el gol i van impedir gairebé tota acció de perill dels catalans. Ahir, Bordalás semblava haver seguit el camí que aquell dia va dibuixar Valeri Karpin. Lluny de bolcar-se a l'atac, va desar l'equip madrileny al seu camp. Defensar, defensar i defensar. Contundència al darrere i també al mig del camp. I a dalt, a córrer. L'experiment els va funcionar als madrilenys, que van mantenir a ratlla el Girona durant el primer temps. Les ocasions, a banda i banda, es podien comptar amb els dits d'una mà. Sandaza i Eloi Amagat, tots dos a centrada de Felipe Sanchón, van ser els únics que van inquietar Falcón. El primer va topar-se amb la bona resposta del porter, mentre que la rematada de cap del segon va marxar fora per ben poc. Va ser l'únic argument ofensiu d'un Girona imprecís, irregular i superat durant un bon grapat de minuts.

Ben col·locat al darrere, l'Alcorcón va desactivar el mig del camp del seu rival. Pere Pons, Granell i Eloi no tenien gaire protagonisme i la figura de Djené, omnipresent, omplia tots els espais. Pilotades amunt, cops de cap a ningú, refusos a fora de banda; un cúmul de despropòsits i l'afició que es començava a impacientar. Això, quan no s'emportava algun ensurt. Va passar al quart d'hora, quan a Nagore se li va fer de nit a l'interior de l'àrea i Becerra, més ràpid que ningú, va sortir a temps per tapar la rematada del lateral. Al 30, l'Alcorcón va tenir el 0-1 en una acció aïllada que va acabar amb una centrada al cor de la gran per a David Rodríguez; la seva rematada, molt centrada, la va poder refusar amb prou dificultats Becerra, que es començava a erigir en el millor blanc-i-vermell fins al moment.

Si no hi havia manera de fer rodar la pilota pel terra o de generar perill a base de jugades, calia buscar alternatives. Les va trobar el Girona en el minut 56, en una acció que canviaria el partit. Ramalho, que s'incorporava en atac, va rebre una falta al vértex de l'àrea. Granell era l'encarregat de penjar la pilota a l'àrea; el seu llançament, desviat per un defensa, arribaria a peus del mateix Ramalho, que va superar la sortida de Falcón amb un toc precís (1-0).

El gol i l'entrada d'Aday per Coris (el de Sentmenat va dinamitar el duel amb una de les seves millors actuacions des que és a Montilivi) van revolucionar el partit. L'Alcorcón, obligat pel resultat i per les necessitats, es va estirar. Això, sumat a l'empenta del Girona, va animar la tarda. Bordalás va donar entrada al madrileny Óscar Plano a la recerca de més presència en atac. Ben aviat, els locals signaven la sentència. Cifuentes, com sempre hiperactiu, va rebre una pilota a tres quarts de camp, va cedir-la a l'espai per a Felipe i aquest, a l'àrea, va donar el gol mastegat per a Sandaza. Montilivi va esclatar i amb el 2-0 el partit era coll avall per al Girona.

Game over per a l'Alcorcón, al qual tampoc va ajudar-lo l'entrada de Pastrana i Máyor al camp. Amb Bordalás desesperat a la banda, els visitants van quedar-se sense arguments a un quart d'hora per al final, quan Djené va veure la segona targeta groga i va enfilar el camí dels vestidors. Quedaven 15 minuts, però ja ningú podia pensar en cap remuntada dels visitants, que van abaixar els braços i van gastar tota l'energia que els quedava en protestar cada decisió del col·legiat. Machín, veient que el partit estava resolt, va decidir guardar a l'armari Eloi Amagat i Àlex Granell. Pablo Íñiguez, titular al camp del Racing de Santander, va tornar a tenir uns minuts, mentre que l'últim canvi va permetre tornar a vestir-se de curt a Cristian Gómez, sense oportunitats en els últims mesos.

Amb un tram final de veritable tràmit, Montilivi encara va poder gaudir de la jugada del partit. Si una estona abans Felipe havia assistit perquè Sandaza marqués, tots dos protagonistes van intercanviar-se els papers al llindar del temps reglamentari. El davanter toledà va rebre la pilota fora de l'àrea, escorat a la banda; amb un moviment ràpid va desfer-se d'un defensa, va guanyar metres cap a l'interior i va inventar-se una passada a l'espai per a Felipe. El català va plantar-se a la gran, va burlar la sortida del porter Falcón i, sense gaire angle, va arrodonir la golejada (3-0). Va ser la cirereta del pastís. La confirmació d'un Girona que ja fa setmanes que ha presentat la seva candidatura a fer-la grossa aquesta temporada.