D'una manera o d'una altra, estava clar que ahir a Montilivi hi hauria llàgrimes. El que ja ningú comptava, a tres minuts del final, és que aquestes fossin de pena, de ràbia, de frustració. De desesperació després de veure com el somni de l'ascens directe s'esvaïa per un gol del Lugo mentre per megafonia s'advertia l'afició que no saltés a la gespa al final del partit, preveient la festa de l'ascens, i els Mossos prenien posicions a la vora del camp. Els 9.000 gironins que van omplir Montilivi van passar en un tres i no res d'una festa històrica, a un drama sense fi del qual costarà molt tornar-se a aixecar. Encara que, per dissimular, haguem de fer el cor fort i escriure que a Saragossa no les deuen tenir totes pensant que el seu primer rival al play-off és el tercer classificat de la lliga, que ha acabat el campionat amb 82 punts, i que ha acabat perdent l'opció de pujar per la via ràpida per la maleïda diferència de gols (+2 a favor de l'Sporting gràcies al seu 0-3 al camp del Betis).

El dia era radiant. La calor, sufocant. Impròpìa de principis de juny, fins i tot. Des del migdia la fanzone havia començat a rebre els primers seguidors i de bon matí ja es veien, cosa inèdita, seguidors lluint amb orgull la samarreta del Girona o algun motiu que hi fes pensar. Com a mínim sempre quedarà aquest rèdit: que ahir, per primera vegada en molt de temps, es va notar que l'equip de la ciutat jugava aquella tarda a casa i que per davant tenia el partit més important dels seus gairebé 85 anys d'història.

A quarts de cinc, sota un sol de justícia, les cues als accessos començaven a ser notables. L'afició intentava buscar alguna ombra per fer més còmoda l'espera. Incomprensiblement les portes no es van obrir fins a les cinc, just una hora abans de l'inici del duel. L'accés a gol sud, per postres, va quedar col·lapsat per algun problema tècnic en algun dels torns. En tot cas, deu minuts abans de les sis, pràcticament tothom ja era a lloc. Les primeres notes de l'himne van donar pas a un espectacular mosaic que va tenyir de blanc-i-vermell la sortida dels jugadors. L'ambient era el de les grans ocasions.

Els crits de "Girona, Girona!" van retronar a Montilivi en els primers minuts, tot i que a mesura que els minuts avançaven i que el gol local no arribava, potser l'ambient va decaure una mica. Una ocasió errada per Mata va provocar un "ui!" monumental. Un minut abans del descans, l'extàsi: Sandaza no fallava sol davant de José Juan i feia l'1-0. Ja podia fer el que volgués l'Sporting al Villamarín. El Girona s'havia posat per davant.

No havia sigut fàcil però la sensació era que el més dificil, obrir el marcador, estava fet. Que amb l'1-0 el Lugo notaria el cop i potser en caurien un o dos més. Sandaza, només començar la segona part, ho va tenir a l'abast però el seu xut va ser escopit pel pal. El segon ja arribaria, es confiava, però no: els minuts passaven, el Lugo s'estirava, i començava a inquietar de valent la porteria de Becerra. Fins que va arribar el drama: Caballero va connectar un cop de cap al fons de la xarxa, celebrat incomprensiblement com si fos el gol de la Champions, i a Montilivi l'afició es volia fondre. Llàgrimes. Moltes. D'homes fets i drets, d'avis i de nens. El que va venir més tard, amb el gol anul·lat, l'agressió a l'assistent, la suspensió del partit, la represa per jugar 40 segons, i l'espera de més de dues hores del Lugo per abandonar l'estadi, ja forma part d'una altra crònica, més propera als successos que als esports.

Diumenge hi tornarà a haver futbol a Girona. En joc, l'accés a la ronda definitiva del play-off. El dia havia començat amb l'ascens a Primera a 90 minuts i va arribar a estar a només tres. La llàstima és que a la nit es va tornar a complicar i ara és a quatre partits. L'equip està tocat, físicament esgotat, i l'afició plora. Però toca aixecar-se. Qui sap si aquest final cruel d'ahir permetrà celebrar amb encara més eufòria l'èxit si arriba d'aquí a quinze dies?