Palma és sempre un lloc especial. En positiu, i també en negatiu. El Girona mai hi viatja indiferent. Sempre se la juga. Es miri com es miri. Fa set mesos, en un dels pitjors partits des que Pablo Machín és entrenador d'aquest equip, es va posar un peu i mig a Primera gràcies a la sort, a saber patir i a un solitari gol de Sandaza a un quart d'hora per al final. Un any abans, tot al contrari. Al llindar del Nadal i amb entrenador nou -Javi López-, un equip en decadència va caure en descens després de perdre per un incontestable 2-0 en una tarda per oblidar. Ahir, el panorama era més semblant a aquest últim exemple que no pas al primer. Enmig d'un clima enrarit, tocat pels últims resultats -dues derrotes consecutives- i minvat per les baixes, els gironins es plantaven al camp del Mallorca necessitats per enfrontar-se a un rival que també se la jugava. Era imprescindible puntuar per marxar de vacances amb bon sabor de boca. Perdre era sinònim de patiment assegurat. Com a mínim, de no pair gaire bé els torrons i de passar el Nadal en descens. I veient que en mitja hora l'equip va ser incapaç de generar ni una sola acció de perill i que, a més, va encaixar un gol en l'única aproximació clara del seu adversari, pintava el panorama més que complicat. El gol salvador de Kiko Olivas al darrer minut, quan ben pocs se l'esperaven, permet al Girona passar el Nadal fora del descens i evita que els nervis s'endinsin més a Montilivi.
Perquè al Girona li va costar Déu i ajuda acostar-se amb criteri a la porteria de Wellenreuther. Sense el lesionat Pons al mig del camp, Ma?chín va decidir donar la batuta a Eloi Amagat, Granell i Alcaraz a la mitja. L'experiment no va acabar de funcionar. Bàsicament, perquè una vegada més, es va abusar de la pilotada llarga, un recurs que no portava enlloc. Buscar les bandes -ahir ocupades per Llonch i Clerc- i obligar a buscar-se la vida a les dues puntes -Mata i Jairo- eren els únics arguments d'un equip que, una setmana més, va navegar sense rumb. Sòlid en defensa, va saber contenir les arribades del Mallorca, que tot i ser força inofensiu als últims metres, va treure petroli en la primera rematada entre els tres pals. Fins al minut 28, el de Pepe Gálvez s'havia presentat com un rival incòmode, i també insistent, però inofensiu en atac. Molta velocitat per bandes -Pereira i Moutinho eren un veritable corcó-, però res més. Però la insistència va donar els seus fruits. Mentre els gironins es perdien enmig de pilotades al no-res i de passades incoherents, els balears van trobar petroli en el moment oportú. Primer, arribant amb cert perill des de la dreta, però sense opcions de rematada; la pilota va quedar viva, va caure a l'esquerra i allà van començar els maldecaps per als blanc-i-vermells. Sense massa oposició, els mallorquins van poder penjar l'esfèrica a l'àrea i allà va aparèixer Aveldaño, un central, per rematar amb contundència al fons de la porteria de Becerra (1-0).
Esperar una reacció enèrgica del Girona era demanar massa. Ferit, veient-se momentàniament en descens, el més normal era esperar quelcom més del que l'equip havia ofert fins llavors. Era el mínim. Sí, és cert que es van estirar una mica més les línies i es va aconseguir tenir la pilota una mica més. Però res més. Ni allau, ni resposta contundent ni res d'això. Al contrari. El Mallorca, ben còmode amb el resultat, va apostar per la mateixa fórmula i va fiar els seus atacs a la velocitat i a la inspiració dels seus atacants. Perei?ra, descartat fa uns dies per una gastroenteritis i ahir titular, va signar una acció personal que va acabar amb un potent xut a porteria. Només la resposta inspirada de Becerra va impedir el 2-0. Abans del descans, una més per als locals. Moutinho, en un tir lliure directe, va provar de sorprendre Becerra, que va treure de punys la pilota. Poques aproximacions dels mallorquinistes, però encara menys del Girona, un equip apàtic, sense idees i al qual la pilota li cremava als peus. Cap xut entre els tres pals, cap acció amb cara i ulls i el més preocupant: cap símptoma de millora en uns primers 45 minuts per oblidar.
Reaccionar era una obligació. No quedava cap altra opció si es volia treure quelcom de profit. Per això, i lluny del que sol ser habitual, ?Ma?chín va sacsejar la banqueta al descans. Va decidir asseure Jairo i Lejeune -el de Gilena havia passat desapercebut i el francès havia vist la desena targeta groga de la temporada- i donar entrada a Felipe i Coris. El canvi de dibuix era obligat. El 3-5-2 no havia fet ni pessigolles al rival. Es va passar al 4-2-3-1, amb Mata com a referència ofensiva, Felipe i Coris a les bandes i Eloi per darrere el punta. El resultat? Tres quarts del mateix: canvi de peces i de dibuix, però un Girona potser amb una marxa més, tot i que amb les mateixes poques idees en atac i sense arribada. 60 minuts sense xutar entre els tres pals. Hi havia motius per preocupar-se. Només Alcaraz, al 61, va decidir provar fortuna des de mitja distància. Un instant després, Granell també va buscar porteria des de fora de l'àrea, però el seu xut va marxar desviat. La intenció hi era; calia prémer l'accelerador, afinar la punteria i creure que la remuntada encara era possible.
Però una cosa és voler, i una altra de ben diferent és poder. I aquest Girona ja fa setmanes que vol, però que a l'hora de la veritat no pot. Contra un rival que tampoc va fer res de l'altre món, els de Machín es van ennuegar en un cúmul de despropòsits; mai van tenir el partit controlat, se'ls va veure impotents i el més preocupant: van ser incapaços de crear perill per intentar desequilibrar la balança. En canvi, a l'altra àrea, Fofo va estar a punt de situar el 2-0 en una rematada de cap que va sortir desviada per ben poc.
Però el futbol és ben capritxós. Quan més ho ha merescut el Girona, el premi sempre se li ha escapolit de les mans. I ahir, en un partit lleig i en la primera arribada amb cara i ulls, Clerc va posar una pilota al cor de l'àrea i Kiko Olivas va trencar el fora de joc per establir un 1-1 immerescut, però també esperançador.
