El juny és més d'exàmens i balanços. De repartir notes, d'aprovar o de suspendre. I no només per als estudiants. Per als esports d'equip és quan la temporada arriba al final, l'hora de recollir el premi a deu mesos de feina o de veure's abocat a baixar de categoria, que aquí seria l'equivalent de repetir curs. Per fortuna, sobretot en els últims anys, el Girona sol arribar a aquestes alçades de la pel·lícula amb la feina molt avançada. Acumula vuit temporades seguides a Segona, la cattegoria que va recuperar el 2008 gràcies al gol de Migue, i ja se'l pot considerar com un dels més aplicats de la classe, perquè això de jugar tres promocions d'ascens a Primera en quatre anys no és a l'abast de tothom. Esclar que també han passat moments de penúria, amb salvacions in extremis, massa problemes econòmics i moltes escenes de vodevil. Però ara tot això ja no importa. El que s'ha de tenir en compte és que allò que no fa pas tant semblava un impossible, pujar a la màxima categoria, cada dia sembla més a prop. Com a mínim hi ha el convenciment cada cop més estès en l'afició que si no és aquest any, serà el que ve.

Xoca, aquest cada vegada ?menys dissimulat optimisme, amb la poca fortuna que sol tenir el club quan disputa una promoció. La d'aquesta temporada és la desena que viu l'estadi de Montilivi en els seus 46 anys d'història. I només tres han caigut del bàndol blanc-i-vermell, representant dos ascensos a Segona B (2002/03 i 2006/07) i un a Segona A (2007/08), la categoria on encara milita l'equip a l'espera de com resol aquest play-off.

Montilivi camina cap al mig segle i, com no, la seva fesomia ha variat molt. Avui l'estadi s'omplirà de gom a gom amb 9.200 espectadors, tot i que poc tindrà a veure aquesta xifra als 25.000 aficionats que les cròniques de l'època apunten que van presenciar les dues primeres promocions que es van disputar a l'actual camp del Girona. Eren altres temps. El pas de Vista Alegre a Montilivi l'agost de 1970 va revitalitzar l'afició i ja aquella primera temporada a la nova llar va ser perfecta: subcampions de Tercera i classificats per la fase d'ascens a Segona, per deliri dels seguidors. La llàstima va ser que el Vila-real es va creuar per primer cop en el camí (1-2 a Girona i 2-0 a El Madrigal) per frustrar l'èxit. Encara amb la inèrcia de la nova instal·lació es va disputar una segona fase d'ascens gairebé consecutiva (1972/73) que en aquella ocasió es va encarregar de tirar per terra el rival d'aquesta tarda: el Còrdova.

Van ser dos cops massa durs. La flama es va anar apagant i el Girona es va veure condemnat a vagar durant massa anys entre Segona B i Tercera, amb capítols a Preferent (1982/83) que van acabar desconnectant pràcticament del tot la ciutat del seu principal referent futbolístic. No va ser fins poc abans dels Jocs de Barcelona quan Montilivi va tornar a viure una fase d'ascens. Era el curs 1991/92 i l'equip, amb Xavi Agustí d'entrenador, va deixar perdre l'opció de pujar a Segona caient a Salamanca contra un equip que no s'hi jugava res. En aquella lligueta el premi se'l va endur el Vila-real, beneficiat per aquella ensopegada.

La resta de promocions per pujar de categoria es concentren ja en el segle XXI. Amb l'actual se n'hi hauran disputat set, de les quals el Girona n'ha guanyat tres. La primera va ser el curs 2002/03, gràcies a l'ambició de la familia Roche i a un Superequip que liderava Javi García sobre la gespa. Però els diners no van garantir res i l'equip només va estar dos anys a Segona B, per tornar a Tercera. La campanya 2005/06, amb Domènec Torrent a la banqueta, l'Eldenc va frustrar el retorn a la categoria de bronze, que sí es va aconseguir el curs 2006/07, amb Ricardo Rodríguez i Salamero. Després va venir l'ascens a Segona amb Agné i el gol de Migue (2007/08) i les tres promocions per pujar a Primera en les últimes quatre lligues: 2012/13, eliminats per l'Almeria i el curs passat pel Saragossa, a l'espera que avui canviï la sort.