No va ser de la manera tan dramàtica i cruel com la temporada passada, però el Girona es va tornar a quedar sense ascens després de ser incapaç de remuntar l'1-2 encaixat dimecres a Pamplona. Les llàgrimes van tornar a envair un Montilivi ple de gom a gom que va veure com el somni s'esvaïa de nou quan la festa ja era a punt. El gol de Kenan Kodro només començar la segona part va ser una llosa letal per als de Machín, que van pagar caríssim haver sortit adormits a la segona part. Pels nervis, la pressió, la responsabilitat o la superioritat de l'Osasuna, el Girona d'ahir no va ser el de la segona volta i ho va pagar amb un altre disgust el dia menys indicat. Un any després, Montilivi va tornar a plorar en comprovar com aquella màxima tan sentida aquests dies que diu "que el futbol n'hi deu una al Girona", no es complia.
Tal com havia estat habitual durant tot el play-off, Pablo ?Machín va optar per aprofitar el fons d'armari que té a la plantilla i tornar a modificar força l'equip titular respecte al de dimecres. Els retorns a l'equip de Richy, Aday i Sobrino eren un senyal clar que el tècnic no es guardava res. Un onze marcadament ofensiu per intentar capgirar la victòria mínima amb què arribava l'Osasuna a Montilivi. Els navarresos, de la seva banda, van formar amb el mateix onze dels altres tres partits de la promoció, sense cap temor que els seus homes poguessin notar el desgast físic. L'ambient era de la màxima. L'ocasió així ho mereixia. Amb un Montilivi entregat des de molts minuts abans de l'inici del partit, l'afició va començar a viure el duel amb una intensitat total. Al camp, però, els jugadors sabien, i havien demostrat contra el Còrdova, que la sobreexcitació podia ser una mala companya de viatge. El partit podia ser molt llarg i calia saber-lo gestionar. Un parell d'internades de Sobrino i Aday van ser els primers avisos de les intencions del Girona. Una rematada amb tot de Lejeune, després d'un servei de falta als núvols, va ser la primera rematada a porteria del partit.
Els nervis s'havien de contenir però la tensió es palpava al camp. El Girona tenia el control de la pilota i intentava arribar a l'àrea rival a través del joc i la combinació, conscient que l'Osasuna, com així era, es tancaria i cediria tota la iniciativa. Els homes de Machín havien sortit valents i decidits a buscar el gol. Sobrino, ultramotivat, va fer estirar Nauzet Pérez amb un cop de cap que el porter visitant va desviar a córner. Els navarresos, descaradament i sense cap mania, havien sortit a deixar córrer el rellotge i a tancar-se. Sobrino estava sent l'home més perillós dels gironins caient constantment a les bandes i arribant amb claredat fins a l'àrea. Això sí, al manxec li faltava precisió a l'hora de fer l'última passada.
Malgrat el lògic plantejament conservador, l'Osasuna no renunciava a l'atac. Especialment en les accions a pilota aturada, on amb ben poc havien demostrat ser molt perillosos durant tota la temporada. Així, en el primer servei des de la cantonada, Becerra va haver d'aparèixer per evitar el 0-1 després d'un cop de cap a boca de canó de Mikel Merino (m.35). No s'hi valia a badar i no es podien concedir oportunitats tan fàcils perqupe qualsevol errada penalitzava.
L'inici de la represa va començar amb una empanada monumental del Girona, que va sortir molt cara. Després d'un parell d'imprecisions, una pilota perduda al mig del camp, va acabar amb una passada filtrada de Torres cap a Kodro, que va superar la mitja sortida de Becerra per avançar els navarresos. L'Osasuna ja tenia el que volia. El partit se li posava coll amunt al Girona, que estava obligat a una altra gesta per a aconseguir l'objectiu.
Els nervis i els fantasmes tornaven a Montilivi. Tanmateix, l'exemple del partit de la setmana passada contra el Còrdova, en què els andalusos també es van avançar a la segona part, feia que el pessimisme encara no s'apoderés de l'estadi. Hi havia temps, sí, però cada cop menys. El gol va fer molt de mal al Girona, que va quedar molt tocat. Eren els pitjors minuts i els de Machín corrien el risc de prendre més mal. Calia reaccionar com fos amb alguna acció que despertés no només l'equip sinó també l'afició. Una acció individual de Sobrino, que va acabar amb un xut massa creuat, va esperonar-ho una mica tot plegat. No obstant això, no era suficient.
L'escenari del partit obligava Machín a moure peces. El sorià va apostar per fer entrar Javi Álamo i Mata en els llocs d'Aday i Cristian Herrera. A un quart d'hora per al final, el sorià posava tota la carn a la graella amb l'entrada de Lekic per un central com Richy. Ara sí, ja no hi havia temps per perdre ni per especular. El Girona jugava pràcticament amb cinc davanters centre: Lekic, Mata, Sobrino, Lejeune i Kiko Olivas. En aquest tram el partit podria haver canviat com un mitjó amb només dos minuts; els que van passar des que Lejeune va rematar de cap al travesser fins que la bandera de l'àrbitre assistent va invalidar un gol de Lekic de cap per fora de joc. Es jugava ja a la desesperada mentre l'Osasuna intentava que els segons s'escolessin el més ràpidament possible per poder celebrar un ascens que tenien a tocar. Feien falta dos gols al Girona per forçar una pròrroga que no semblava a l'abast.
Era missió impossible. Els gironins no tenien idees i el cap gens clar. Més ho va ser quan Lejeune va perdre els nervis i en un atac d'impotència va veure la segona targeta quan manava la pressa a Nauzet Pérez perquè servís ràpid. L'expulsió del central francès va acabar amb les esperances i il·lusions de l'afició blanc-i-vermella que, orgullosa, va acomiadar amb una ovació espectacular els seus jugadors. Ja amb el partit acabat, la plantilla blanc-i-vermella va tornar a la gespa entre llàgrimes per rebre un aplaudiment llarg, sincer i ple d'orgull de la seva afició. A l'altre costat, els jugadors de l'Osasuna celebraven amb la seva afició el retorn a Primera. Són les dues cares del futbol.
