El que anava camí de ser un inici per oblidar, es va convertir en una estrena per xalar, però també per reflexionar. El Girona, capaç del pitjor, tant en atac com en defensa durant 72 minuts, va poder polir a temps una actuació que ratllava el desastre amb una reacció heroica que va tenir en Rubén Alcaraz el seu gran protagonista. Si les errades defensives havien permès al Sevilla Atlètic situar un 3-0 que semblava irreversible, i més veient el conjunt de despropòsits que fins llavors havien col·leccionat els de Machín, la fe va ser capaç, aquest cop sí, de moure muntanyes. Amb tot perdut, Longo, Alcaraz i també Coris es van encarregar de salvar un punt quan tot semblava perdut. El primer, perquè va donar esperances amb el 3-1; el segon perquè per la banda va posar-hi velocitat quan més es necessitava; i l'últim perquè del barret de copa es va treure dos golassos al descompte que van situar el definitiu 3-3.

Com si del mateix Dr. Jekyll i Mr. Hyde es tractés, el Girona de la il·lusió, el d'intentar d'una vegada per totes fer el salt a Primera encara que es digui amb la boca petita, en va fer prou amb els primers 90 minuts del curs per evidenciar que quan s'hi posa, espanta. Però també que si bada, fa por. Durant un grapat de minuts, va evidenciar algunes carències preocupants. Una l'arrossega des de la passada temporada: necessita massa per fer un gol. I l'altra, més sorprenent si es té en compte el rendiment dels gironins des que Machín és la banqueta, són les errades en defensa. Ahir, a banda de mil i un malentesos entre els centrals i de perdre pilotes de manera absurda, es van encaixar tres gols que mai pot rebre un equip que vol aspirar a quelcom de profit.

Fins que va començar la sagnia, el Sevilla Atlètic no havia preocupat en excés. Un gol anul·lat de Carlos Fernández al minut 8, un cop de cap de Lasso al 14 i un xut desviat d'ell mateix al 40. Més hi va posar el Girona. Com a mínim, les oportunitats més clares eren seves. Havia sortit un pèl despistat, però quan el conjunt blanc-i-vermell s'hi va posar, en només una desena de minuts va fregar el gol. El va tenir Cristian al 24, però la seva rematada va ser massa tova i la va salvar com va poder un Juan Soriano que ja semblava venut; al 29, cop de cap dur de Sandaza que entrava a dins i Carlos Fernández salvava el gol al damunt de la línia. I al 35, Portu no hi arribava pels pèls. Veient el panorama, no es podia badar, però la situació semblava controlada.

Però llavors, el Girona va desconnectar-se. Els anomenats minuts psicològics van ser massa cruels amb un equip que va oblidar que per guanyar partits a Segona A és imprescindible defensar bé. Al 45, córner per als locals, Bounou es va quedar sense sortir, la defensa s'ho va mirar i Cotán va rematar al cor de la petita. 1-0, descans i els mals que continuaven a la represa. Als 19 segons, Lasso marcava el 2-0 amb l'exterior. El partit feia pujada, els nervis apareixien i Carlos Fernández que ho complicava encara més al 56 picant la pilota pel cim de Bounou (3-0).

Aquell mateix Girona desdibuixat i superat, que semblava quedar grogui en aquell precís moment, va acabar despertant. Tard, però a temps. Bona part de culpa la van tenir els canvis. L'entrada de Borja, Longo i Coris van ser un autèntic revulsiu. Machín va mantenir el dibuix i va fer-se un part de retocar les seves peces, sobretot als carrils. L'experiment va acabar funcionant. Longo va retallar distàncies al 73 amb un gol de molta brega. Pensar en una hipotètica remuntada semblava massa agosarat pel que s'havia vist, però Alcaraz, des de casa seva, va fer el 3-2 al 90. El partit, que semblava dat i beneït, es tornava a obrir. Podia passar de tot. Longo semblava desaprofitar l'última per al Girona. El seu xut al 93 i amb l'exterior l'enviava Juan Soriano a córner. Una última oportunitat. Suficient per culminar la remuntada. La pilota va anar a parar al segon pal i allà, Alcaraz va enviar una fuetada creuada que va colar-se entre un niu de cames. Gol, remuntada i una estrena per parar boig.