Si va acceptar la proposta del Girona, era perquè, en part, René Román estava convençut de les seves aptituds per convertir-se en el porter titular de l'equip de Montilivi. Sabia que per a això li caldria pencar de valent i que amb Yassine Bounou, molt més jove i amb un perfil completament diferent, li esperava una competència ferotge. De ben segur que no s'esperava gens la situació que ha acabat vivint durant aquests mesos. Pablo Machín, el tècnic, ha optat per un mètode que es veu ben poc en el món del futbol professional: alternar els dos porters, sense saber del cert quan jugarà un i quan ho farà l'altre. És per això que, amb la primera volta a punt d'acabar-se, René tan sols ha jugat 7 partits, després d'un primer tram de lliga en què va passar més desapercebut i en uns últims partits en què se l'ha vist més. La convocatòria de Bounou amb el Marroc per la Copa d'Àfrica, competició que encara ha de començar i que tindrà el porter unes setmanes fora, es converteix en una veritable revàlida per a René. Jugarà a Saragossa i ho farà també els propers partits. Tot esperant que les seves actuacions siguin prou convincents perquè la porteria sigui només seva durant la segona volta.

Encara amb prou optimisme aquesta etapa el gadità. Amb ganes de jugar, de sentir-se partícip. També de deixar enrere un 2016 en el qual ha hagut de patir un descens de categoria i s'ha passat unes quantes jornades a l'ombra de Bounou. «És cert que vinc d'un any complicat en àmbit individual. A Llagostera, tot i que em trobava bé, el desenllaç no va ser el desitjat ni tampoc potser el que mereixíem. Després vaig arribar a Girona, on al principi no jugava massa i després vaig acabar alternant fins jugar algun partit més. Ara tinc ganes de trobar estabilitat, perquè tothom el que vol és aportar des del camp. Tinc ganes de seguir donant motius a l'entrenador perquè confiï en mi», explica.

Admet que la situació que tant ell com Bounou han patit durant aquest primer tram de temporada no l'esperaven ni tampoc és «el més normal». Tot i això, no creu que això afecti, ni molt menys, la confiança d'un porter. «Sí que et trastoca a l'hora de trobar una estabilitat. La confiança és quelcom que té cadascú, independentment de si es juga més o menys. No vindrà el míster i et donarà un quart o mig quilo de confiança. Això, o ho tens o no. Ningú te'n dóna». Ara, amb unes setmanes per davant en què haurà de jugar sí o sí, a René li espera una mena de revàlida. Ell, però, s'ho pren amb més calma i sense tanta exigència. «Seguiré com fins ara. Vull competir bé i ajudar l'equip perquè el Girona segueixi en la mateixa bona línia. Quan torni Bounou ja serà l'entrenador el que decidirà qui juga. Ho puc fer molt bé durant aquests partits, però sempre serà l'entrenador el que decideix», valora. També fa broma quan se li pregunta si animarà la selecció del Marroc a la Copa d'Àfrica perquè així Bounou trigui més temps a tornar. «Que arribin al més lluny possible i, si pot ser, que empalmin també amb el Mundial de Rússia i també el proper, a Qatar», diu, en to de broma. «És un molt bon nano, la competència és ben sana i li desitjo el millor. Si el millor per a ell i per a mi és que el Marroc arribi ben lluny, perfecte», afegeix.

Jugui més o menys, el que li agrada a René és que, per fi, pot viure una temporada ben tranquil·la a Segona A, després de lluitar per la permanència amb Jaén i Llagostera. «Des que vaig debutar a la categoria, sempre he jugat amb equips modestos. Aquest any he pogut fer un pas endavant. Vaig venir per a això i l'objectiu de pujar, és clar. Tant de bo al mes de juny pugui dir que el somni s'ha complert». L'andalús també diu estar prou adaptat a terres gironines, on fa dos anys i mig que viu. «Casa meva sempre em tira i més perquè estic lluny, però m'estic fent a la terra. Ja m'hi he acostumat. A més, les coses em van molt bé. Això és el principal. A vegades és millor guanyar menys diners per estar més còmode», finiquita.